Recanvis

21 de febrer de 2015 15

La Vanguardia 21 febrer 2015

_O7A6579

(foto d’Edu Bayer)

La deessa fortuna ha volgut que la mateixa setmana que apareix el nou web de Ciutadans sense versió en català -per ara- Pablo Iglesias hagi vingut a Nova York. El vaig poder tocar i tot, a l’Iglesias: habemus selfie. Té charm. Però comencem per Ciutadans.

Es veu que hi ha qui els vol fer créixer i que les enquestes comencen a fer rum-rum pel centredreta. Com a resposta, segons ens informa Enric Juliana, el PP ha activat el tam-tam de sempre: són catalans. Més enllà de la ironia històrica que suposa que Rivera sigui víctima de catalanofòbia, i de l’enèsima lliçó a les elits catalanes que han alimentat Ciutadans per assaltar Espanya -que no, nois, que negocis, vale, però política, no-, l’episodi té la bellesa de les proves pericials: fins i tot quan Espanya vol canviar, “hi ha coses que no tenen remei,” com va escriure Juliana dijous. Per exemple, ser català, que no té remei.

Cosa que em duu a Podem. Vaig anar al míting del Centro Español de Queens. En un esforç de concisió rar en mi, provaré de resumir què va dir-hi Iglesias: res. Però voldria descriure també el que em penso que va ser una sensació creixent de buit existencial en el públic, i només se m’acut com fer-ho parlant dels segons de silenci abans de cada aplaudiment.

M’explico: quan Iglesias va entrar, ovació dempeus. Només pujar a l’escenari, va dir: “Queremos construir una España a la que podáis volver. Buenas noches, Nueva York”. Aplaudiments moderats, primera onada de vergonya aliena. I aleshores, de mica en mica, es va veure que encadenaria eslògan rere eslògan i prou. Molta anàfora. Els entonava amb aquella cantarella ascendent que acaba en tirabuixó i que només es completa si la puntua una mascletà de mans enceses. Però no. Després dels tirabuixons, se succeïen uns segons abans de l’aplaudiment; cada cop més segons, cada cop menys aplaudiments. En els silencis d’entremig, el gran abisme.

Aquest buit no és una anècdota. És estratègia electoral. L’endemà, en un acte a la universitat municipal al qual no vaig poder assistir, m’expliquen els meus amics que se li va preguntar per l’educació, la sanitat, la memòria històrica, Catalunya. Respostes: res. Vaguetats calculades. El que és essencial és no trepitjar cap ull de poll, no alienar cap votant. Em diràs que no és pas diferent de cap altre míting del PSOE o el PP, i és just el que intento explicar-te.

Consignem-ho: aquesta estratègia de fer-se l’interessant a NY i no dir res funciona -tell me about it-, com funciona tractar Ciutadans de partit català. O els funciona als de Rivera fer el ronso amb la versió en català del seu nou web, on ja són només Ciudadanos. El que és important és no tocar la base de les coses.

Si Pablo Iglesias parlés clar, si omplís els discursos de contingut, si digués el què i el com -o si fos explícit amb la possibilitat d’un referèndum a Catalunya a l’escocesa-, no tindria cap oportunitat de guanyar. Podem i Ciutadans són la prova pericial que Espanya no vol canviar. Només busca recanvis

(Foto d'Edu Bayer)

(Foto d’Edu Bayer)

Etiquetes

Darrers articles

El turisme i nosaltres

El turisme representa actualment un 14% de l’ocupació total de Catalunya. Això ens situa entre els països amb el percentatge més gran de la població treballant en turisme. És una mala idea. Ens fa massa depenents d’un sol sector. Això és negatiu per dos motius. Perquè si hi ha una crisi en aquest sector —per […]

Què ha passat amb la CUP?

Vaig votar la CUP el desembre del 2017, després del Primer d’Octubre. Pensava que podien ser una força per controlar les pulsions destructives dels dos grans partits, que havien fet tot el possible per malbaratar la millor oportunitat que ha tingut Catalunya per treure’s el control d’Espanya del damunt i construir un món propi. Però […]

Per què Puigdemont no serveix per al futur de Catalunya

Puigdemont no serveix pel futur de Catalunya, almenys si el futur que volem no passa per la pacificació i la tornada enrere. La proposta de Puigdemont significa l’acceptació d’una falsa normalitat política que deixa en un calaix l’autodeterminació, convertint-la en una promesa etèria, i camina cap a un Govern autonòmic sense eines per defensar els […]

  • Cerca