La Vanguardia 7 de Març 2015
ICV s’amaga rere un “Estat lliure i sobirà” dins d’Espanya. Duran s’oposa a les plebiscitàries i s’atrinxera en un partit nou. Podem vol “explotar l’odi contra Artur Mas” i cavalca sobre un procés constituent que necessita de la participació del PP. Ciutadans es maquilla com el partit de la solidaritat, i abandona l’estètica milhomes del 12 d’Octubre. ERC flirteja amb els tripartits municipals i es gronxa en el marc mental d’Iglesias i Colau. CDC parla més de refundar-se que de refundar-nos. El president i el Govern ens ensenyen el dit i no la lluna, delegant el full de ruta en el CATN enlloc d’explicar-nos sense embuts per què és millor un Estat independent que l’autonomia.
Quatre mesos després del 9-N, la principal novetat és l’ambigüitat, que torna a cotitzar a l’alça entre els partits just quan estàvem a punt d’espolsar-nos-la. Tanta pirotècnia contra Pujol i al final tothom li està imitant els tics.
L’ambigüitat pot ser una manera pragmàtica de fer política quan tens camp per córrer, com en tenien Pujol i el PSC els primers anys de la Constitució. Però quan es converteix en el pa de cada dia, és només una manera de dissimular que no fas res i que ets més feble del que pots admetre, com els darrers anys del pujolisme o la part cínica de la reforma de l’Estatut.
Es pot pretendre que les úniques causes de l’independentisme són la crisi i el menyspreu, però la veritat és que veníem de les ruïnes del catalanisme. Aquella manera de fer plena de sobreentesos no només havia deixat de donar rèdits i no només ens deixava a mercè d’un espanyolisme alliberat del sentiment de culpa, també es mostrava incapaç d’imaginar cap futur, a dreta i a esquerra, que no fos la tràgica mediocritat provincial.
La virtut del que va venir després va ser el desprestigi del sobreentès i l’autocensura. Queien les màscares. Contra la teoria de l’espiral de silenci, el tornado de sinceritats. Podies canviar d’opinió sense erosionar la dignitat dels teus propòsits perquè no calia endevinar-te dobles intencions. Als partits i als poders, però, se’ls va indigestar el canvi. Procés, Estat propi, dret a decidir, federalisme, tercera via, sobiranisme: els nous eufemismes.
Donar oxigen a l’ambigüitat té conseqüències, com es va veure amb les dues preguntes. Sumes més partits, però envies el senyal que estàs obert a l’il·lusionisme. El súmmum va ser el 9-N: pots dir que era blau i negre o blanc i daurat. Al país li hauria sortit més a compte explicitar la renúncia o enfrontar-se a l’Estat, perquè l’ambigüitat del procés participatiu va esperançar els partits: es pot putairramonetejar.
Mentre no siguem més clars amb els fins i els mitjans, mentre no ens fem responsables de l’èxit i del fracàs, i busquem el cos a cos quan toca, anirem alimentant els cínics i els brokers del victimisme. L’ambigüitat cotitza perquè ha estat l’opció del president. Diu Tomàs d’Aquino que un petit error al principi és un gran error al final. O, en llatí: parvus error in principio magnus est in fine.