La Vanguardia 4 abril 2015
Ara tothom vol ser un moderat. El desprestigi de la radicalitat deu ser una de les repressions més ben apreses a Catalunya. Té el mateix gust que el pa negre de la postguerra de què parlen les àvies. La guerra civil s’entén com un combat de radicalitats, mentre que la transició s’associa a la moderació. Així vam evitar la repetició dels errors atàvics de l’Espanya dels radicals.
Fa un parell d’anys aquest esquema va ser traslladat al debat que ens ocupa. És la teoria dels dos extrems. Hi ha un extrem, l’Espanya centralista, i hi ha un altre extrem, l’independentisme. En el punt mig, la virtut. Així és com s’ha ocultat la política rere la moral: ser un moderat és ser virtuós, ser un radical és no girar rodó. És fàcil parlar de desesperació, ingenuïtat o odi quan l’estigma és la radicalitat.
A mi, la teoria em sembla ridícula quan un dels dos extrems inclou tota l’arquitectura institucional de l’Estat i el fet incontrovertible que l’electorat espanyol mai no ha canviat de vot per la qüestió territorial, per molt empàtic que sigui un professor de Sòria amb Carner. I em sembla fonamentalment tramposa quan l’objectiu és afeblir qui vol un canvi i acontentar qui ja té el poder. Especialment quan tothom sap que aquest és el camí més ràpid per mantenir les coses tal com estan. Però això ja es veu i tampoc no cal insistir-hi gaire.
En canvi, m’interessa la moderació. Contra l’habitual manera de vendre-la, la moderació mai no és una reacció respecte dels altres. Si Mariano Rajoy vol esmorzar salat i Artur Mas vol esmorzar dolç, la moderació no és posar sal a la mel. La moderació sempre es refereix a tu i a les teves circumstàncies: si et puja el colesterol, menja sa. És el judici prudent, no la mitjana matemàtica.
La moderació és ser flexible, saber canviar d’opinió quan les circumstàncies demostren que el camí emprès és un cul de sac. És complir amb els deures i els compromisos socials encara que individualment semblin perjudicials o et facin una mandra còsmica. I és, per davant de qualsevol altra cosa, ser previngut davant dels teus vicis. Si el teu vici és la timidesa, la moderació és parlar. Si parles massa, calla. Sempre contra un mateix és la batalla.
El que hem vist a Catalunya els darrers anys no és una radicalització. El gruix de l’independentisme prové d’un canvi d’opinió que no ha tingut cap impacte en el comportament corrent de la gent. La clau de la política catalana és entendre per què hi ha gent que paga impostos i continua fent-ho, gent que va a les reunions de l’AMPA i continua fent-ho, gent que creu en el deure cívic de participar, no trenca vidres i menja verdura per sopar, que ara està disposada a votar independència.
No sé si amb això n’hi haurà prou, però de tant tractar els moderats de radicals s’hi acabaran tornant. I sense moderats, cap país se’n surt. Potser és l’objectiu: per moderar les passions d’un moderat, radicalitza’l. Se n’ha de ser, de radical, per estar disposat a pagar aquest preu.