La Vanguardia 9 maig 2015
El primer que veig són unes converse all star blanques, perfectament cordades, embolicant-li els turmells prims. Els peus són dues paral·leles davant la porta del vagó, que poc a poc va més a poc a poc. Les cames les arrebossen uns pantalons negres, d’un teixit moderadament elàstic, radicalment arrapat a la pell: s’hi aprecien els bessons, com dos còdols. Els ulls pugen camal amunt i són una llengua: la cintura manté una relació matemàtica amb la corba ingràvida de les natges que ràpidament calculo, i concloc, en total excitació pitagòrica, que ha de ser una raó àuria, divina proporció.
Als suburbis del meu camp de visió s’hi endevinen unes ulleres de sol i una gorra negra. Procedeixo: una foto de Kurt Kobain a la samarreta, emmarcada en els seus cabells rossos, llargs fins als mugrons de calibre .22, clarament visibles entre els flocs. Oh, joventut! Embriac, ansio les faccions, que han de ser innocents com la joia del dia de la revolució.
No. Una capa d’estucat no aconsegueix amagar una cara com un camí de carro, inesperadament vella, desesperadament operada. Les hores al gimnàs, l’atrezzo postadolescent, la factura del cirurgià. Primer sento menyspreu -on va, senyora, per l’amor d’Allò Més Gran?-; després, culpa -no ets sinó la lleparada dels meus ulls-; i a la fi, pena per tots dos. S’atura el tren, no et veuré mai més i et veuré cada dia.
Al passadís de l’estació
S’ha aturat abans del primer graó. Potser no sap que s’ha aturat. Encorbat, amb els braços una mica endavant, manté el balanceig de qui camina, alçant mínimament ara un peu ara l’altre. Però no avança. Li manca força: el coll no li aguanta el cap, l’esquena no li aguanta el coll, les cuixes no li aguanten l’esquena. Sembla mitja esvàstica. Al capdamunt de l’escala hi ha el carrer i al seu voltant hordes d’enfeinats s’afanyen amunt. De tant en tant aixeca el cap, però les llampurnetes que arriben del cim de l’escala, escolant-se entre els caps dels afanyosos, l’enceguen i torna a baixar-lo.
Quan m’hi acosto per dir-li si necessita que l’ajudi, torna a aixecar-lo. Duu una gorra de veterà de l’exèrcit, una jaqueta impermeable blanca i uns pantalons foscos plens de llànties encara més fosques. La imatge, tan penosa com pornogràfica, demostra, un cop més, que el cinema americà, tan hiperbòlicament sensibloide com sembla, és en realitat extremadament minimalista. Les còrnies són un mapa de carreteres comarcals i les pupil·les enfoquen alguna cosa més enllà d’aquesta vida. Fa un gest lentíssim amb la mà, com si acariciés una mosca i, amb una veu de tractor, allarga un no exhaust. A mitja escala, em tombo i li faig una foto borrosa amb el mòbil: no sé per què. Potser com qui escriu ‘he estat aquí’ en la paret sobre el vàter del bar.
A la vorera de Broadway
Pot ser tardor, hivern o etcètera, pot nevar o fer un sol que evapori bactèries, sempre hi és, assegut sobre una caixa. Cada dia, quan hi passo pel davant, sortint del metro, em mira com si fos la primera vegada.
Em detecta de lluny, com un migcampista que s’avança a la trajectòria de la pilota amb tres passades d’antelació. Mentre espera que m’hi acosti, mira en l’altre sentit, d’on ja sap que ve un altre vianant. Tensa l’esquena, obre els ulls de gripau i somriu. Els ulls, afables i rodons, capturen l’atenció del vianant, com fars de camió en la nit del seu cutis. El somriure, ple de dents inofensives, infantils, corona el seu aspecte de bonhomia perquè està envoltat d’unes galtes generoses, elàstiques, que formen uns plecs gustosos com onades de platja. Tot ell tendeix a l’esfera, però no està gras.
Demana diners decantant una mica el cap. Ara allarga la mà amb el palmell obert, ara estira el dit índex prop dels seus ulls mentre va dient: “només un dòlar, senyor!” i somriu i et mira com si res no fos gaire important, encara menys el dòlar que et demana. Quan em toca tanda, repeteix exactament el mateix ritual, cada dia sense excepció, com si fos la primera vegada.
Sempre em fa somriure, però gairebé mai no li dono res. Em dic que és massa professional, però és només una excusa moralitzant. El que em cansa és l’alegria. En trauria més de fer mala cara.