Aquests dies d’ànsies lingüístiques als decrets i de consellers d’educació que no deixen ni un minut d’intentar educar els periodistes quan no se saben la lliçó m’he sentit observat. Al capdavall sóc un català normalitzat per la immersió lingüística, tot el parvulari en català, tota la primària en català, tota la secundària en català i tota la universitat en català. He llegit, vist, sentit, pensat i viscut en castellà gran part de la cultura i els dies de la meva infància i joventut. El primer dia de classe ens dèiem “hola” i ja sabies si la “o” sonava més catalana que castellana i així definies un idioma fins a l’adolescència. Després ja van venir la política i alguns canviàvem d’idioma, però no tant.
JO SÓC UN BILINGÜE. PARLO I ESCRIC IGUAL de malament el català i el castellà. Recordo el primer dia que vaig llegir una frase de Josep Pla, era el Quadern gris i jo massa petit per entendre res, però vaig tenir la vivíssima impressió que jo no parlava i escrivia aquella llengua. Era la construcció, l’ordre de les paraules, el so d’alguns verbs que jo no havia sentit mai. El meu pare deia “avogat”, “jusgat”, i la meva mare passava hores a la nit intentant estudiar català per tenir alguna cosa més digna que el nivell C. Però tot plegat era tan lluny d’aquelles frases, d’aquelles paraules, d’aquelles expressions. Tot era la sensació de llegir paraules que saps que són de la teva llengua, que les reconeixes, que entens que sonen com algun tipus de pedra, d’ocell o de planta, que podrien ser un blau concret d’un racó de la costa o una insistència d’un vent determinat, però que no saps què significa, no l’has sentida mai i no coneixes ningú que l’entengui. No diguem ja quan vaig llegir Víctor Català a l’EGB. L’àvia Teresina en sabia algunes, però jo no estava en l’edat per confiar els descobriments a l’àvia. Era molt idiota en això fins que va morir i vaig penedir-me’n.
DE FET, PER SER EXACTES, SÓC EL QUE FA TEMPS algú va descriure com un esquizoglòssic. Mig esquizofrènic, que vol dir ment dividida, i mig diglòssic, que vol dir dues llengües i una guanyant terreny a l’altra. Amb els meus amics castellanoparlants tinc converses completament mixtes: començo la frase en català, la continuo en castellà i la reblo amb alguna expressió catalana popular. Bé, ells en diuen “de pagès” o “catalanufa”, però, entre nosaltres, són coses com “n’hi ha per llogar-hi cadires”. Potser és culpa seva per no comprendre la sagnia, però són amics meus de fa segles i ho han estimat tot de mi, menys aquesta ferida. Un dels meus professors de l’escola després d’entregar-li no sé quin exercici em va dir: “Està força bé, però fas servir sintaxi castellana amb mots catalans”. I ja mai més no he pogut sortir d’aquesta esquizoglòssia.
I AQUESTA NO ÉS UNA CARACTERÍSTICA NOMÉS MEVA, els catalanoparlants que m’envolten són tan esquizoglòssics com jo en el millor dels casos. Per contrastar exemples creatius d’aquesta tesi, n’hi ha prou de passejar-se pels blocs personals d’Internet: les intimitats explicades als amics i coneguts i llançades a la xarxa normalment són en castellà per allò de la universalitat, però quan són en català, quan l’escriptor accepta reduir els seus lectors, quan és tan nazi, tan radical, tan insolidari que no vol compartir les seves intimitats amb els tres-cents milions de castellanoparlants que el podrien entendre i ho fa expressament, aleshores el text està en bilingüe o en esquizoglòssic. L’altre dia parlava amb un amic castellanoparlant que se sentia estrany: hi ha coses que només sap dir en català o que només tenen un sentit complet en català en el seu imaginari: astracanada, flaire, sacsejar, etcètera. Són com tòfones oloroses del folklore que l’envolta.
QUAN VAM COMENÇAR A TENIR LES PRIMERES discussions sobre la llengua a l’escola, els mestres ens van explicar que si no hi havia dues línies educatives, una en català i una en castellà, era per no dividir la societat, tots érem un sol poble i tots havíem de saber la llengua del país. Han passat els anys i va apareixent la llengua d’aquest sol poble. Té estructura castellana, alguns mots catalans que s’assemblen molt o són iguals al castellà, algunes expressions de carrer completament castellanes i per llegir Josep Pla, que va morir fa vint-i-cinc anys, cal un diccionari. Ah, i a més, tots sabem castellà. Un sol poble.
Publicat al diari AVUI, pàgina 25. Dimarts, 19 de desembre del 2006