La Vanguardia 30 maig 2015
Encara que la victòria d’Ada Colau és en certa manera una excepció, també és un símbol. És una excepció perquè les dades no indiquen que el país sencer hagi virat cap a l’esquerra revoltada, ni que els resultats dels partits que li han donat suport i recursos, sigui Iniciativa, Podem o Procés Constituent, hagin estat gaire per sobre de l’habitual minoria a d’altres municipis. A més, la CUP. De fet, a Barcelona, Colau ha tret 176 mil vots i 11 regidors de 41. Però ser alcaldessa de Barcelona és tenir un poder i una influència excepcionals, i així cal veure-ho per no perdre la perspectiva.
Per aquest motiu també és un símbol. És un símbol, per començar, de la fragmentació. Amb el vot tan dividit, 11 regidors et donen la capital. Hauràs de pactar-ho tot menys el protagonisme. I això sí que és tendència arreu.
Per sota del trencaclosques, però, emergeix la consolidació de les forces tectòniques de la nova geografia política. El sobiranisme s’enfila fins el 45% dels vots, cosa que augura una majoria al Parlament de cara a setembre, però també consolida la sensació que amb aquesta hegemonia no n’hi ha prou. A les ciutats i pobles metropolitans, a Barcelona i a Tarragona, la feblesa del projecte de ruptura consolida també una conversa inajornable que exigeix que tots plegats parlem més clar, en especial el govern i el president. I també es consolida l’esquerra vertical: sense les noves confluències, ja sigui via col·laboració o via confrontació, es podran fer poques coses. De fons, l’electorat que vota centre catalanista, ara liberal ara socialcristià, ara socialdemòcrata ara conservador, continua sent central, actiu i compromès: sense ells tampoc no hi ha primavera.
El so ronc d’aquestes plaques tectòniques ve del 2010: els nous actors, els viratges dels partits, les renovades ambicions. Els partits tradicionals perden trempera, i hi ha por i hi ha esperança, però les forces que defineixen el mapa polític han vingut a quedar-se. L’independentisme és la idea que té i tindrà més poder local durant anys, però estarà cada cop més aïllat del poder de l’Estat. I si vol donar fruit haurà d’articular-se amb les noves forces revoltades i vèncer els dics de contenció tradicionals.
No és cap novetat històrica. Des de fa segles, quan l’Estat entra en crisi total, rebroten les forces vives a Catalunya. I cada cop, els exclosos es barallen pel terròs, s’anul·len els uns als altres, i acabem sota el cosit de l’aristocràcia i l’oligarquia de sempre.
La correlació de forces de les municipals indica que tot plegat va per llarg: costarà articular-se. Però també que la força hi és, com sempre, i que hi ha molts deures pendents: sobretot entendre que la fortalesa d’uns depèn de la fortalesa de tots. Però també que per guanyar cal parlar clar i deixar poc marge per a què t’explotin el cinisme. Que la gent pugui somiar a través de propostes concretes, tangibles, sensuals. Accelerin, que va per llarg.