La Vanguardia 1 agost 2015
Breaking news: fa calor. No he d’anar a l’oficina, els meus amics són fora, i em passo el dia suant a casa tot sol, treballant. És com tenir tothora un drac tirant-se’m rots a la cara. De tant en tant surto al carrer i busco conversa. No vull perdre habilitats socials. És d’aquesta manera que he descobert qui és l’home que sempre s’està a la meva vorera, dues cases més enllà.
Fa mesos vaig escriure’n aquí un perfil; aleshores no em dirigia la paraula i es canviava de vorera quan em veia venir. Jo no sabia si la seva persistència –nevi, plogui o faci brasa, s’està allà dret, fumant i girant sobre ell mateix– es devia a alguna missió de vigilància, que jo atribuïa a l’històrica presència de la màfia italiana al barri (la seva esfèrica figura i posat amenaçador contribuïen a la conspiranoia), o si més aviat era un home que no gira rodó. Al capdavall, cada cop que li havia parlat m’havia respost coses totalment incoherents. És un forçut o un obès?
Però de mica en mica s’ha anat relaxant, i ara cada cop que torno del colmado, l’Anthony em demana si li puc donar un dòlar, que es veu que el xec mensual aquest cop també ha arribat amb retard i etcètera. Quan va saber que em dedico a la filosofia va començar a explicar-me que ell també. I cada dia em llança tirallongues sobre obscurs autors que no he sentit anomenar mai. Ara sóc jo qui l’evita, sobretot quan tinc pressa.
Tots els plans
L’altre dia vaig asseure’m a l’escala davant la finca on ell s’està, a fer-nos companyia. Té 40 anys, va néixer a Massachussets, però viu a Nova York des de petit. Ara viu amb la seva madrastra i fa dotze anys que no beu una gota d’alcohol, després de protagonitzar una espiral descendent durant la vintena. L’alcoholisme –diu– li ha propiciat una declaració d’invalidesa, i d’això viu. El xec mensual. Tot això ho estic endreçant ara, però quan ell parla tot és inconexe i de vegades contradictori. No ho dic per escarnir-lo, però no tinc manera de saber quan diu la veritat i quan fabula.
Diu que és expert en lingüística russa; diu que en sap un niu de biologia i matemàtiques; diu que vol tornar a la universitat –diu que la va haver de deixar per l’alcohol–, que està mirant com pot fer-s’ho per aconseguir que una bona universitat el readmeti; diu que de petit va ser víctima d’abusos, però que prefereix no parlar-ne; diu que escriu molt, que un dia m’ho ensenyarà; diu que si vull debatre amb ell sobre el futur de la neurociència; diu que és amic d’un bateria madrileny que hi havia a Williamsburg fa deu anys a la barra del bar tal, que si el conec. Diu que està fent gestions per fer un doctorat a Europa. ¿I si tot és cert i és un geni amb mala sort i la vida desfeta? De sobte, s’atura, sorneguer: “Per cert, saps a què es dedicava el Giuseppe abans de jubilar-se?”
Ningú no coneix ningú
El Giuseppe és el propietari (i veí) de l’edifici on visc. N’he escrit sovint. Més de setanta anys, vidu, nascut prop de Palerm, parla una barreja de dialecte sicilià i escàs i estrany anglès. Passa el dia netejant, arreglant i millorant l’edifici i l’hort del darrere. Quina feina devia fer un home que no parla anglès i acaba comprant-se un edifici? “Això i allò,” em va dir. Esclar, vaig tornar a fabular, la màfia local. Però m’ho vaig treure del cap. Prejudicis. Recent mudat a un barri, busques la mitologia i els perills. No domines els codis, no saps interpretar què significa aquest vell sicilià malhumorat i traçut. Però amb el temps els gestos guanyen sentit propi, vulgar. Potser una mena d’obsessiu compulsiu? Les escombraries són les més pulcres del carrer, els paquets endreçats de menor a major, els envasos en bossa transparent, l’orgànic en bossa opaca, el paper i el cartró relligats amb cordill. El relligat, preciós i simètric.
“El Giuseppe era enterramorts a Long Island. I va anar ascendint fins a ser-ne l’encarregat.” De sobte el rac-rac amb la pala per treure la neu de matinada, la precisió de les mans i la cura de l’hort han pres un nou significat. Ara torno a pensar que es desfeia dels cadàvers de la màfia, el sicilià. I que la passió per l’impol·lut és una barreja de costum -per no deixar empremptes- i sentiment de culpa. Potser l’Anthony s’ho inventa, i jo també.