Revista Benzina
Fa uns dies, amb aquella alegria de peixatera que s’acaba d’assabentar que una clienta s’entén amb el rector del poble, un diari digital feia córrer que els col·laboradors de Benzina fa mesos que no cobrem. Doncs bé, la peixatera l’encertava: en efecte, els col·laboradors de Benzina –si més no, aquest que subscriu— fa mesos que no cobrem. La pregunta següent cau pel seu propi pes: i vostè, què n’ha de fotre?
És més, encara n’hi ha una altra: qui vol cobrar, per l’amor de Déu? Cobrar ho pot fer tothom, és una vulgaritat. En canvi, treballar sense cobrar, com fem els escrivents de Benzina, és una meravella: no percebre emoluments, no rebre retribució, no ingressar peculi, en una paraula, no veure ni un duro a canvi de la teva feina, t’allibera de tota mena de pressions i et descarrega de barreres mentals a l’hora de fer l’article. Com que ja saps per endavant que no en veuràs ni blancs ni negres, la llibertat d’expressió de què disposes és completa, perfecta: qui et pot venir a demanar que suprimeixis un paràgraf o que retoquis no sé quina punyeta, si tanmateix tot ho fas a major glòria de la cultura i mogut per un elevat i altruista sentiment d’amor a l’art? No cobrar és la millor condició sota la qual un articulista pot fer la seva feina. Per què es pensen vostès que és tan bona, aquesta revista? Collons, perquè els qui hi escrivim ho fem amb la seguretat i l’alegria de saber que no se’ns intentarà corrompre amb el vil metall. Així és com surten bé les coses, home.
A més, en el meu cas en concret confesso que això de no cobrar és una tradició ja molt consolidada dins el meu historial professional, i caram, amb els anys un acaba agafant estima a certs costums, fins al punt que gairebé es converteixen en una devoció. Em vaig estrenar en la bella pràctica de no cobrar ja fa un grapat d’anys, en l’edició de Balears del Diario 16 (que per cert ja no existeix, una autèntica pena). Aquell diari era una cova de fatxes decrèpits, però per algun estrany motiu els va agafar per decidir que publicarien coses sobre cultura catalana, i en català: lloable iniciativa que van encolomar al primer galifardeu que trobaren –és a dir, jo— i per la qual vaig ingressar la bonica suma de zero pessetes, que era la moneda en curs el segle passat.
A partir d’aquí ja fou un no parar: tinc sempre una memòria especialment emotiva de l’editor Lleonard Muntaner, també mallorquí, que em va encarregar un llibre d’entrevistes a l’escriptor Gabriel Janer Manila. El llibre em va dur unes quantes setmanes de feina, al llarg de les quals recordo haver-li preguntat, a l’editor, amb un candor que ara em commou, quant pensava pagar-me per aquella feina: “Tranquil, Sebastià, que quedaràs content”, era la resposta invariable. “Tu tranquil, que quedaràs content”. I tenia tota la raó del món: mai no vaig veure ni un cèntim, però des d’aleshores m’acompanya una alegria de viure que res no em pot treure de sobre.
En fi, disculpi el lector amable que m’hagi gronxat un moment en la nostàlgia dels bells començaments, quan, per més senyes, solia anar ben escurat i que em prenguessin el pèl –aleshores encara en tenia— era un exercici que ara veig que era necessari per a la meva instrucció com a voluntariós escriptor incipient. Després d’aquests prometedors inicis, i per resumir, la llista de feines que he fet sense que ningú afluixés la pasta ha estat sortosament extensa, i s’honora amb la concurrència de digníssims prohoms de la cultura d’arreu dels Països Catalans, que s’ocupen de vetllar per la continuïtat d’aquesta benemèrita tradició tan nostrada que consisteix a exigir feines amb dates de lliurament ben concretes i exigents sense després amollar ni una pela a canvi.
De manera que, amb aquest afortunat currículum a l’esquena, em fan gràcia aquests que ara descobreixen Amèrica i pretenen espantar les criatures amb la notícia que, a can Benzina, tampoc no es cobra. Però si això és el millor de tot, home! Acabaré assenyalant una altra conseqüència altament beneficiosa que es desprèn de l’absència de cobraments, com és ara l’estímul de la imaginació: i és que, només de pensar en les coses que hauries comprat en cas d’haver rebut les peles, el camp que se t’obre per a l’especulació és certament inabastable. No cobrar, quin gran esperó per a la creativitat…
Sebastià Alzamora