Quan és la pluja el que soluciona els problemes, quan un país s’abandona al clima, és que la política ha desaparegut. El govern va anunciar ahir que tot quedarà igual. Tenim permís per omplir piscines, es cancel·len els vaixells i s’anul·la la canonada que havia de connectar l’Ebre i Barcelona. No hem après res. Si la meteorologia ens duu en pocs mesos a una nova sequera, si algun altre imprevist qüestiona l’abastiment dels catalans, el país es trobarà de nou sense capacitat de reacció. Ni solucions a llarg termini, ni decisions que encarin els problemes estructurals. Tot s’abandona a la urgència, a què una nova crisi doni al govern l’oportunitat de tornar a reaccionar tard i malament. L’única aposta seriosa, per ara, són les dessaladores i les depuradores, que consumeixen tanta energia i són tan cares que subordinen futures crisis de l’aigua a futures crisis energètiques: futurs propers d’un cercle viciós. Que plogui més és, doncs, l´única solució real. Dèia Aristòtil que l’home és un animal polític. Vint-i-cinc segles després, a Catalunya, hem abolit la política; i els homes som –només-: animals. El burro català, el nostre paradigma. Com a conclusió: pio, pio