De mica en mica el múscul polític del país s’ha fet seva la defensa de l’Estatut. Contra l’arbitrarietat del Tribunal Constitucional, que és el paradigma del pany que hi ha al sistema espanyol: els límits no estan fixats a la llei, perquè per a molts espanyols no és necessari que es facin explícits. Els límits estan clars, i sense necessitat de justificació elaborada. No ho dic amb cinisme. Són límits autoevidents. Fins i tot nosaltres sabem on són, més o menys.
Així, de sobte, l’Estatut ha estat ungit d’un nou significat. A molts catalans no els genera cap interès destacable les diferències entre sobiranies, drets col·lectius o llibertats nacionals. Res. Però sí han de parar a rumiar-se si és normal que un tribunal que sembla una mala ficció televisada, tingui més legitimitat, valgui més, que unes eleccions o un referèndum. Per què tenen límit les evolucions consensuades? Són moments en què més d’un es mira la cartera i pensa en les seves conviccions: quin és el límit, quin valor té la llei, fins a on puc arribar. Sé que molta gent ni tan sols hi pensa, però darrerament el país dividit per l’estatut que érem ha trobat aixopluc comú en una obvietat tan manifesta com la d’un referèndum guanyat. Un referèndum guanyat. Tan s’hi val la participació, si és un principi que ja ha estat assumit d’entrada que no té valor, i que és la raó principal per la que molta gent no participa: la participació no té significat polític explícita. No, no estem parlant del rumb el país i dels seus seguidors. Parlem del dret a tenir un rumb. I el múscul polític del país ha reaccionat i s’ha trobat reunit en un sol argument: abans que res, el consens, que en aquest país ha costat molt de construir, mentre des d’allí se’ns dinamitava sempre que es podia. No parlo de la Catalunya de Pujol, però també. Hi hagué odi furibund en la política, però la por a la trencadissa va aguantar més que cap altra cosa alguns consensos. El consens és la manera que hem triat d’avançar des de fa anys, i quan l’hem trencat, hem patit. Això és a la sang del país, la vessada i la que continua fluint. L’Estatut avui té aquest significat: pertany a una tradició política que ens ha permès continuar sent i no ser un poble vulgar. Un poble vulgar, ho dic en el sentit més estricte: un poble que desapareix en el magma.
Que el múscul del país hagi oblidat si l’Estatut fou de Mas o de Zapatero, o, com a mínim, hagi ajornat la discussió pueril, ha permès que molts agents del país s’hagin reconegut en algun fragment del text: la seva batalla guanyada, la seva derrota, les fites i les negociacions. La frustració i el cabreig. El que sigui. Un text que explica com cap altre quines carències tenim i amb quines forces ens veiem. Que el múscul polític del país, des de les associacions, fundacions i grups cívics, fins al més sectari dels professionals d’un aparell, hagin trobat de cop, el fonament constitutiu del dret del qual emana l’Estatut, és de les millors notícies que ha tingut Catalunya en deu anys. En això sí que ens hem agradat, i per això ho podem defensar. Que duri. Que sigui veritat.