Desde hace algunos años (fa trenta anys aquestes coses no passaven) hay crecientes razones (quan les raons són creixents, en general, és que no són raons, -potser passions-perquè les raons no creixen, són el que són, en tot cas, n’augmenta el nombre: si és que l’educació del castellà a Espanya és un desastre, ni els intel·lectuals coneixen la llengua) para preocuparse en nuestro país (Espanya, per si algú en té dubtes) por la situación institucional (cert, la llengua mai no ha ocupat un “lloc” que impliqui una “situació institucional”, normal que es preocupin: proposo de crear una cadira a les Corts amb una senyora que tregui la llengua) de la lengua castellana (és a dir, la que castella va expandir amigablement), la única lengua juntamente oficial y común de todos los ciudadanos españoles (és a dir, no hi ha cap problema amb la llengua castellana, perquè com bé diu el manifest ja és oficial i comú). Desde luego, no se trata de una desazón (clínex, si us plau) meramente cultural -nuestro idioma goza de una pujanza envidiable y creciente en el mundo entero, sólo superada por el chino y el inglés- (aviam, senyors intel·lectuals: si la llengua gaudeix d’un moment puixant, la preocupació no és “cultural” en abosolut, aquest “meramente” vol dir que encara que sigui només una mica, si que és una qüestió d’orgull cultural. Caram, quanta gent que no sap escriure bé) sino de una inquietud estrictamente política (estrictament? no hem quedat que no era “meramente” cultural? No pot ser “estrictament” política i a l’hora una mica cultural, no?): se refiere a su papel como lengua principal de comunicación democrática en este país (bé, això també és així: la llengua castellana és la llengua principal de comunicació política, tot i que això de “democràtica” és manifestament millorable. En tot cas, caldria dir que hi ha una clar avantatge “democràtic” per part d’aquells que són castellanoparlants, “lo más caliente está en la aigüera” i etc) , así como de los derechos educativos y cívicos de quienes la tienen como lengua materna o la eligen con todo derecho como vehículo preferente de expresión, comprensión y comunicación. (bon debat el de si l’Estat o les Administracions competents tenen dret de decidir uns coneixements mínims exigibles als menors d’edat, fins i tot per sobre de la voluntat de les seves famílies…A EUA aquest debat és entre creacionistes i evolucionistes. Garantir la “comunicación democrática” vol dir garantir que tothom s’entén a Espanya -segons el seu model- cosa que hauria de dur a les escoles espanyoles a ensenyar català, euskera i gallec, dic jo tot democràticament).
Como punto de partida, establezcamos una serie de premisas (el que hem llegit fins ara no eren premises, deuen ser axiomes que no necessiten demostració o veritats revelades pel sol de la “meseta”):
1.Todas las lenguas oficiales en el Estado son igualmente españolas (amb això suposo que volen daurar la píndola, que diuen ells, però tothom sap no és veritat a la pràctica: s’agraeix el gest de la mentida pietosa) y merecedoras de protección institucional como patrimonio compartido (compartit? primera notícia! Al final signaré el manifest i tot), pero sólo una de ellas es común a todos (Sant Tornem-hi), oficial en todo el territorio nacional (és la llengua del territori nacional, recordin, la llengua del territori. Que posats a dir: és molt de la “comunicació democràtica” que la primera “premisa” del manifest inclogui un concepte “nacional” que és obvi que és la mare dels ous. I la principal discrepància. Se sustenta, en el nostre cas, d’una manera prou evident en la llengua pròpia. És a dir, els sota signants fan de la conclusió -som una nació- premisa de la primacia de la seva llengua, i, després, fan de la llengua, premisa de la nació: a casa meva d’això sempre n’hem dit cercle viciós, a partir d’avui en diré “cercle virtuós” perquè està fet per intel·lectuals de la llengua comuna) y por tanto (por tanto, por tanto…ai el rigor) sólo (únicament, que ningú no es confongui) una de ellas -el castellano (per si no ha quedat clar) – goza del deber constitucional de ser conocida (la llengua espanyola té un dret que és el deure dels espanyols de saber-la: quedin-se, si us plau, amb aquest concepte) y de la presunción consecuente de que todos la conocen (el territori nacional, i el deure, són la raó de la presunció: exigibilitat, Guardem, també, aquest concepte: després ens serà útil). Es decir, hay una asimetría entre las lenguas españolas oficiales, (una veritat com un temple) lo cual no implica injusticia (caram) de ningún tipo (repeteixin amb mi: “de ningún tipo”) porque en España hay diversas realidades culturales pero sólo una de ellas es universalmente ( ja hi som amb l’Univers. Univers, per cert, que vol dir “tot” i “d’una sola manera”: ha quedat prou clar? Hi ha una cultura -la castellana- que és universal a Espanya) oficial (ara ho han dit! hi ha una “realitat cultural” que és oficial! És allò del país real i el país oficial, suposo) en nuestro Estado (en un lloc, en un territori) democrático (això mateix). Y contar con una lengua política (la llengua és política, que quedi clar) común (tot el que és meu és teu) es una enorme (gigantesca!) riqueza para la democracia, aún más si se trata de una lengua de tanto arraigo histórico en todo el país y de tanta vigencia en el mundo entero como el castellano (aquest típic argument “cómo molamos” no té res a veure amb el debat: és només una falca publicitària)
2. Son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüísticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas (Recordin els dos conceptes que hem guardat de la premisa anterior: el territori i el dret de la llengua. Al final serà veritat que el castellà a Espanya està fatal, ni tan sols saben lligar dues premises que vénen seguides). O sea: los ciudadanos que hablan cualquiera de las lenguas cooficiales tienen derecho a recibir educación y ser atendidos por la administración en ella (donca aviam si és veritat, per exemple, al sistema judicial, a les delegacions del govern a Catalunya, a l’administració de l’estat, al Parlament espanyol, a les entrevistes a la televisió pública espanyola, a…), pero las lenguas (totes? inclosa l’espanyola?) no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes (ens conformem amb “comprendientes”: la gent que parli el que vulgui. Per si ningú no els ho ha dit mai, l’educació en català serveix per a garantir que tothom entén i pot parlar el català i el castellà, cosa que es consegueix sobretot amb els catalanoparlants) ni a imponerse como prioritarias (i per què no? per què no s’ha de poder prioritzar una llengua de relació en un territori i entre uns ciutadans en l’espai públic si es garanteix que tothom entén i pot parlar la llengua espanyola? Quin problema hi ha? Democràtic? No. De comprensió? No. De discriminació? No a Catalunya.) en educación, información, rotulación, instituciones, etc… en detrimento del castellano (quina mania amb el “detrimento”, no havíem quedat que les llengües eren una riquesa? A Catalunya encara no ha retrocedit mai el castellà. Mai.) (y mucho menos se puede llamar a semejante atropello «normalización lingüística») (“semejante atropello”, caram, hem passat del tò simpàtic a l’”atropello” en un moment. Si veig la llengua castellana atropellada, ja avisaré. De tota manera, ho repetiré, amics intel·lectuals: la política lingüística catalana, a hores d’ara, el que ha aconseguit és que hi hagi més gent -que no tota- que entengui el català i el pugui parlar. Cap atropellament ni als castellanoparlants ni a la llengua. Si hi ha alguna família que no vol que els seus fills siguin competents en català -cosa que no passa sempre- doncs és tan vàlid com que una família desitgi que el seu fill no sàpiga història o no sigui competent en matemàtiques. A Catalunya, per poder participar en la vida democràtica plenament cal saber català i castellà. Queda molta feina per fer, del cert, però la part del castellà està resolta: fa anys).
3.En las comunidades bilingües es un deseo encomiable (gràcies) aspirar a que todos los ciudadanos lleguen a conocer bien la lengua cooficial, junto a la obligación de conocer (queda clara la diferència entre “l’aspiració” de la primea part de la frase i “la obligación” de la segona) la común del país (que también es la común dentro de esa comunidad, (això no és necessàriament cert, ni legal, ni obligatori) no lo olvidemos) (no ho oblidem, tranquils. Per si de cas, m’ho tatuaré). Pero tal aspiración puede ser solamente estimulada, no impuesta (al revés: és una obligació dels poders públics garantir que tots els ciutadans d’un territori en coneguin la llengua, per evitar fractures socials i aïllaments. Això si es vol viure democràticament a Catalunya. Si es vol viure impositivament, o no-democràticament, doncs aleshores haver començat per aquí). Es lógico (quina por, la lògica aquesta) suponer que siempre habrá muchos ciudadanos que prefieran desarrollar su vida cotidiana y profesional en castellano (és superlógico, claro está), conociendo sólo de la lengua autonómica (la lengua autonómica! Gran concepte: una llengua que és fa a ella mateixa -auto- la seva pròpia norma -nomos-) lo suficiente para convivir cortésmente (aquesta me l’apunto: conviure cortèsment. Com que això encara no ho hem aconseguit: doncs au, a continuar amb la política lingüística) con los demás y disfrutar en lo posible de las manifestaciones culturales en ella (vet aquí la definició del que els espanyols consideren cortesia cap als catalanoparlants). Que ciertas autoridades autonómicas anhelen como ideal lograr un máximo techo competencial bilingüe no justifica decretar la lengua autonómica como vehículo exclusivo ni primordial de educación o de relaciones con la Administración pública (repeteix-ho: per què no?). Conviene recordar que este tipo de imposiciones abusivas daña especialmente las posibilidades laborales o sociales de los más desfavorecidos (argument lateral de nou, demagògic i falaç: és al contrari, aprendre català és una oportunitat d’inserció social i econòmica, pel que té d’integració), recortando sus alternativas y su movilidad (aviam, si ve un tio de fora i no vol aprendre català, doncs què hi farem, és el seu problema: els cursos són gratuïts i la disponibilitat absoluta per part dels parlants. Si s’és incapaç d’aprendre una llengua, és que hi ha feines que no pot fer: ¿com entendràs els catalans que -segons la premisa anterior- tenen dret a ser admesos en l’Administració en la seva llengua? Cosa que, per cert, no es compleix: al final resultarà que els intel·lectuals, a banda de fer-se un embolic argumental, conclouran que cal més català).
4.Ciertamente (ja hi som amb les certeses) , el artículo tercero, apartado 3, de la Constitución (amén) establece que «las distintas modalidades lingüísticas de España son un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección». (Bona denúncia de l’incompliment de la llei) Nada cabe objetar (sí, una cosa “cabe objetar”:l’Estatut també és una norma del cos Constitucional) a esta disposición tan generosa como justa (mmm, pensem-hi: tan generosa com justa. Una cosa justa, ajustada, és, per definició, no-generosa. És precisa, exacte, equilibrada, però no generosa. Aquesta gent pensa que ser just amb la llengua catalana o amb els catalans és ser generós. Gràcies, wuana) , proclamada para acabar con las prohibiciones y restricciones que padecían esas lenguas. (i que van preocupar tant els espanyols en el seu moment) Cumplido sobradamente hoy tal objetivo (és hora de canviar-ho?), sería un fraude constitucional y una auténtica felonía utilizar tal artículo para justificar la discriminación, marginación o minusvaloración de los ciudadanos monolingües en castellano en alguna de las formas antes indicadas. (no havíem quedat que volíeu el bilingüisme? Definció nova de bilingüisme: defensar els drets dels monolingües castellans a viure exclusivament en castellà a Catalaunya)
Por consiguiente (ja hi som amb la lògica, de nou, és que no n’aprenen!) los abajo firmantes solicitamos del Parlamento español (que quedi clar que és l’espanyol, és a dir, el que no té la competència, que la constitució només serveix quan ens va a favor) una normativa legal del rango adecuado (que en su caso puede exigir una modificación constitucional y de algunos estatutos autonómicos) para fijar inequívocamente los siguientes puntos:
1. La lengua castellana es COMUN Y OFICIAL (amb majúscules) a todo el territorio nacional (no havíem quedat que els territoris no, i els individus, sí? Si dius “en el territorio nacional” encara, però si dius “a todo el territorio…” vols dir que és el territori el que té la llengua. Collons amb la lògica dels intel·lectuals aquests. Potser soc jo, que no sé castellà. Com que he estat educat en català…), siendo la única (no m’ho poseu en majúscules això de “única”? ja ho faig jo ÚNICA) cuya comprensión puede serle supuesta (només se’ns ha de suposar el castellà, la resta és folklore: doncs mirin l’Estatut diu que és un deure el català a Catalunya, i com ja he dit, també és constitució, a no ser, esclar, que el Tribunal-xiringo aquest que tenen muntat digui el contrari) a cualquier efecto (qualsevol efecte em sembla cobrir-se bé les espatlles) a todos los ciudadanos españoles.
2. Todos los ciudadanos que lo deseen tienen DERECHO A SER EDUCADOS (en majúscules) en lengua castellana, sea cual fuere su lengua materna (em sembla que el tema de l’educació ja l’hem tractat). Las lenguas cooficiales autonómicas deben figurar en los planes de estudio de sus respectivas comunidades ( i a fora, no? però no havíem quedat que era encomiable voler incentivar el coneixement de les llengües? que no eren una riquesa que necessitava de especial protecció? que comprendre’ns no era una cosa bàsica? que aquest manifest no era pel bilingüisme?) en diversos grados de oferta (gratis, fins i tot), pero nunca como lengua vehicular exclusiva (tornem-hi: i per què no pot ser la llengua vehicular? Si es garanteix el coneixement de castellà, ja es compleix la llei, si per garantir el del català es decideix fer-la vehicular no és pas ni ilegal, ni antidemocràtic, ni res que no sigui l’obligació de qualsevol governant) . En cualquier caso, siempre debe quedar garantizado a todos los alumnos el conocimiento final de la lengua común. (Fet)
3. En las autonomías bilingües (pensava que les llengües no eren dels territoris, i ara resulta que les autonomies poden ser bilingües), cualquier ciudadano español tiene derecho a ser ATENDIDO INSTITUCIONALMENTE EN LAS DOS LENGUAS OFICIALES (en majúscula i a més en contradicció amb la cosa aquella dels desafavorits i la mobilitat per l’estat, etc) . Lo cual implica que en los centros oficiales habrá siempre personal capacitado para ello (aviam si ho aconseguiu: nosaltres portem 30 anys), no que todo funcionario deba tener tal capacitación (ah, ok: o sigui farem classes de treballadors: els que podran tenir només una mena de feines i els que en podran tenir vàries gràcies al seu multilingüisme. Cal dir que, a banda d’irracional i ineficient, aquesta gent està intentant crear canals exclusius de vida en castellà). En locales y negocios públicos no oficiales, la relación con la clientela en una (el castellà) o ambas lenguas será discrecional (en fi, això ja fa molt que passa. I és gratificant veure com no qüestionen el principi important. Ells diuen: és obligatori que et puguin atendre en castellà i és voluntari la resta. O sia, entenen que cal garantir que en un bar entendran la llengua pròpia: bé és un avenç)
4. LA ROTULACIÓN DE LOS EDIFICIOS OFICIALES Y DE LAS VÍAS PÚBLICAS (en majúscula: val a dir que en el primer punt, quan diuen “COMUN” no hi posen l’accent, suposo que seguint la norma obsoleta de no accentuar les majúscules, però en aquest punt quart, sí que hi posen els accents. Una de dos: o bé el primer punt va ser redactat quan la norma de l’omissió dels accents en les majúscules estava vigent -cosa plausible pel contingut- o bé han comès una falta d’ortografia. Cada cop estic més segur que aquest manifest l’ha escrit un català normalitzat: tants errors no poden ser casuals), las comunicaciones administrativas, la información a la ciudadanía, etc… en dichas comunidades (o en sus zonas calificadas de bilingües) es recomendable que sean bilingües pero en todo caso nunca podrán expresarse únicamente en la lengua autonómica (això no passa gairebé mai, però atès que s’intenta que tothom entengui la llengua “autonòmica” no hi ha d’haver problema).
5.LOS REPRESENTANTES POLÍTICOS, tanto de la administración central como de las autonómicas utilizarán habitualmente en sus funciones institucionales de alcance estatal la lengua castellana lo mismo dentro de España que en el extranjero, salvo en determinadas ocasiones características. (1- Però no havíem quedat que teníem dret al català administratiu? 2- Aquesta gent fa una definció de l’ús del català ben coneguda: “ocasiones característiques”) En los parlamentos autonómicos bilingües podrán emplear indistintamente, como es natural (naturalíssim), cualquiera de las dos lenguas oficiales (cosa que ja es fa, no?)
(en fi, dels bilingües aquests començo a pensar que el que els passa és o bé que no entenen el castellà i no el saben escriure, o bé que no tenen la més mínima noció de lògica argumentativa. A mi, que he estat educat en català tota la vida, m’alegra no escriure el castellà com ho fan ells)