M’en vaig anar a dormir nerviós. La Mariona, la meva germana, i la seva panxota havien estat ingressades a un hospital de Londres, de cara al part. Cap complicació a la vista, però jo nerviós. Feia uns tres dies que no parlàvem, i de sobte, em vaig sentir sol, desamparat, sense la seva mirada vigilant sobre mi, aquesta mirada que tantes vegades m’ha molestat i m’ha semblat desproporcionada.
Fa ja molts anys, quan la meva altra germana, la Isabel, va marxar a viure a Xile durant un any, li vaig escriure quatre ratlles per a l’avió. Tenia la fiblada que ja res no tornaria a ser com abans, que tots tres estavem a punt d’esclatar, i que la vida tal com l’havíem coneguda, ja no tornaria. L’última frase era: “Ara penso que t’has endut amb tu la meva infantesa”. I era veritat. Ella va enamorar-se de l’Hernán, que ara és el seu marit i el pare del Mateu, el seu fill. Va viure més temps a Xile del previst, i la Mariona va marxar a viure a Londres just quan ella tornava. Entremig, quan tots tres podríem haver estat junts, jo vaig marxar un estiu a l’Àfrica i un any Lisboa. Ja mai més no hem compartit ciutat d’una manera sostinguda. També hi va haver, esclar, la tempesta dels càncers dels nostres pares, i l’intens traquetejar de la mort pels passadissos de casa. Un immens dolor que esquerdava les parets, congelava els records i els convertia després en salvavides.
El so del no-res als nostres clatells ens va endurir, i tots tres duiem un tros de desert a la mirada. Quan, per Nadal, compartíem estones sagrades de Trivial o de conversa, entre els tres conjuràvem un oasi, i s’arraulia l’udol del vent entre les esquerdes. Relatar-nos ens ha mantingut vius, i fructífers. En els gestos remots dels nostres pares, repetits automàticament per nosaltres, ens hem sabut retrobar i reconèixer l’herència i la fragilitat de les nostres conviccions i automatismes, tan dependents encara dels primers anys de família. La sensació d’interinitat ha fet que les nostres ambicions es tornessin metàliques, com si pertanyessin a algú altre. Però ens hem reconduit, i estranyament, per no dir mai, ens hem revolcat en cap lament, ni hem perdut el nord amb el dolor o la solitud com a excusa. Ens hem estimat tan bé com n’hem sabut, i quan ens hem fet mal, per maldestres o per egoistes, ens hem sabut perdonar. Ara triem millor que abans, i governem les nostres vides amb determinació. Això ho compartim.
Dormia a estones, malament, malgirbat, enroscat amb els llençols com un canaló. Passant calor i fred alhora, amb les cames dures i els dits dels peus estirats com filferros. Les meves germanes han vetllat per mi com un metrònom, incansablement, invariàblement, previsiblement. Un ull girat sempre en la meva vida. Aquesta nit, però, veig la Mariona concentrada en el seu futur, que ja és present, i sé, perquè ja li ho he vist a la Isabel amb el Mateu, que les seves prioritats s’han anat girant durant nou mesos, i que ara, de cop, són el revers del mitjó, l’anvers de la pell. Voldria vetllar-la, encara que no em veiés. Voldria envoltar-la amb els meus braços i dir-li les paraules que sé que la calmen i l’encoratgen, perquè les he dites manta vegades per telèfon els darrers cinc anys. Dir-li amb pocs mots el nom de les coses boniques que li esperen, i que es quedi amb elles, com un nen juga amb un mòbil fet de papers de colors vius. Voldria donar-li tota la força de la meva introspecció i que contemplés sense matisos la densitat del meu agraïment, fet de moments concrets i de la substància del temps persistent: com una gota d’ambre i les seves bombolles translúcides.
A les quatre i trenta vuit minuts ja no puc més. Són les nou trenta vuit del matí a Londres, dos quarts i mig d’onze a Barcelona. Truco la Isabel. Què en saps. No res, que va lent. Parlem una mica, acompassats per la mateixa espectativa. Truco la Mariona, el mòbil apagat, truco el Marc, el seu marit: res. Al final li envio un missatge i m’adormo somiant records exactíssims.
Em llevo més tard que no em pensava, ho torno a provar. Res de res. Surto a córrer, i vaig més ràpid que mai. Compro fruita, un suc. I m’assec davant de l’ordinador a empènyer el temps amb titulars de diaris que ja he oblidat. A les dotze i quaranta dos minuts sona el telèfon. Fa dues hores que el Guillem Claret Graupera, el meu fillol, sent l’aire condicionat de l’hospital sobre la cara, i un munt de sorolls estranys que li esborronen la pell embolcallada en robes suavíssimes. La Mariona té la veu ferma, decidida, mentre li dóna el pit per primera vegada. Se m’encongeix l’habitació de pensar que estic compartint aquest moment. Penso en el batec que deu estar sentint el Guillem, més lluny que no és costum, i l’impacte del primer record en les seves sinàpsis. “No sabem a qui s’assembla. Crec que ha heretat el nas de la mamà”. Em diu. “Té vint dits?” li dic. I fa una mitja rialla, i diu que sí, i tot està respost d’una volada. Se li ha escapat el mugró mentre parlem, i la nova vida de la Mariona obté el seu ordre. Em passa el Marc, que sona netament emocionat, alegre, i vull pensar que aquesta és la veu d’un pare. Pengem. Em truca la Isabel, ens felicitem mútuament, i ens emplacem a parlar més tard. Quan penja, m’abat el silenci. Per primer cop des que sóc aquí, em sento desubicat. La família ha recuperat el seu nombre de fa set anys, penso, i no sé on mirar. Truco la Marta, té el mòbil apagat. Que si em fas companyia, remugo.
Corro cap a classe, que faig tard. M’aturo al mercat de Central Station, compro una ampolla de cava de Vilanova i la Geltrú, freda, i quinze gots de plàstic. Deu minuts després estic brindant amb els meus companys de classe, italians, espanyols, francesos i un professor de Tenessee. Amb prou feines sé qui són, però em donen, tant com poden, les seves millors benediccions. La vida nova, que conjuga els homes. Durant la pausa, la Marta m’abraça i ens mirem i ens escalfem les parpelles. Benvingut, Guillem, em dic de cop per dins. I provo que la resta del dia no em faci arrossegar els peus de melangia.