Al llarg de la setmana, del mes, de l’any, un seguit d’idees, de corrents de fons van atravessant els teus articles, entrades de dietari, pensaments, converses. Res especial, dèries. Les coses que penses amb les celles arrufades. Més vegades de les que voldries, però, les necessitats del mitjà que aguanta els teus escrits condicionen les teves manies i et vénen al cap les conveniències: els lectors són així, el mitjà és aixà. I els diaris que pentines durant el dia se t’enclasten als ulls com un filtre. Fa massa anys que visc a través dels diaris, i els dec, com aquella segrestada austríaca, gran part de la meva educació, també la sentimental. Ja em diràs quins mestres. Aprofitant que és Nadal, abusaré de la bondat convenida per explicar-los alguna d’aquestes dèries.
Marxant de Catalunya, ara ja fa un any i mig, marxant de l’Avui, marxant de Elsingular, marxant dels articles de revista, marxant de les coses de la ràdio, de la Fundació on treballava, dels encàrrecs de negre, de les reunions para-polítiques, de les trobades de germanor i dels restaurants concorreguts pensava que marxava també de totes aquestes contingències literàries. Manhattan, em deia, la universitat americana. Tornar als Plató, Hobbes, Heidegger, Kant. Descobrir una cultura. Jo i els meus peus alats sobrevolant els mortals camí de la saviesa. La tranquilitat de saber-se un esquitx de rosada en comparació amb els titans. Cap compromís, pur hedonisme, i l’aplaudiment social, i la solitud protocolària. Un gust.
Un home pot arribar al seu destí pel camí que ha triat per evitar-lo. Mai com ara havia rumiat tant sobre la política, l’economia o la moral catalanes. Mai com ara havia pentinat els diaris a la recerca del país que enyoro. I a cada dia que passa el país se’m va fent un tot ideal, fet de records dolços, del gust del porc i el tomàquet, de l’acudit explicat quan toca, de l’obscenitat moderada i escoltada com un poema homèric. El país a la vora del foc, el paissatge entès mentre l’he caminat, les forces eternes dels focs del cementiri, el dia que vam resistir i el dia que ens vam aixecar. Aquella frase tan ben escrita, tan ben llegida. El dia que només de mirar-te te’m vas desfer, i també el teu cos calent de pa de cada dia, sempre flonjo i cruixent. La missa del gall.
Oblido que vaig marxar sobretot perquè volia, i de mica en mica, la misèria que els nostres diaris ensenyen, i la miserable prosa que els farceix, es van convertint en raons retroactives. Se’t posa cara d’exiliat. País de merda. Des del meu apartament de Harlem, tan endreçat, tan ben il·luminat, tan còmode, escric sobre un país que no conec. Escric des del país de l’exiliat, per al país que malaeixo de notícia en notícia. M’ho deia l’altre dia al lavabo, respallant-me les dents, quan vaig clissar una expressió de mon pare en el reflex, et fas gran i t’estàs tornant un imbècil. I em vaig fotre a riure, perquè mira que s’ha de tenir una bona idea d’un mateix per creure que d’imbècil un s’hi torna.
M’havia passat abans, això de creure que els articulistes, tertulians, escriptors, científics i filòsofs catalans que viuen fora no n’encerten una, perquè viuen el país idealment. La meva germana, per exemple, que ha viscut a Londres sis anys, és una excel·lent científica, però a la que obria la boca per parlar de política, m’entendria veure que no diferenciava el marró del gris. Avui, que soc jo el becat, que soc jo qui es passa el dia a la biblioteca de Washington Square remenant la cua, cada cop que llegeixo les explicacions periodístiques de les causes de la decoloració del marró cap al gris, m’imagino un grup de presos avorrits contemplant l’efecte del sol que s’escola entre els barrots sobre la paret de la cel·la. El meu país se m’està tornant en blanc i negre, i en canvi, als meus veïns ja no m’atreviria a dir-los només negrots o pobres. Aquí també el poder desplega les seves ales i en els meus llibres antics ressonen les seves raons. El pitjor és que tot plegat és una ficció nadalenca. Escriure és un estat d’ànim. I mentre tu estàs llegint això jo estic volant cap a Barcelona. Al capdavall el país sempre l’he entès a través de la seva lletra impresa. I, en realitat, només temo que no existeixin les fugides ni els exilis, i tot sigui un anar apareixent de les expressions del meu pare en el mirall del lavabo. I des d’aquí me n’he adonat que no vull morir com ho va fer ell, acostumat al gris i al marró i als rituals nostàlgics. Potser no és “aquí” el que vull dir, sinó “ara”. Bon nadal.