|
L’analgèsic per excel·lència de la política és el consens. A Catalunya, per exemple, el consens ha consistit en els darrers temps en la suma de totes les opinions. L’Estatut, per exemple, si és llarg i farragós no és només perquè funciona com a dic de les ofensives legislatives i executives de l’administració de l’Estat i de les Corts espanyoles, ho és perquè en un determinat moment, l’única manera de fer avançar el text fou afegir al document final totes i cadascuna de les tendències dels seus redactors, encara que algunes fossin contradictòries. Els gols que els uns es colaven als altres eren més aviat conseqüència de la ignorància de les parts, o de la indiferència per les mínimes regles de l’economia o la lògica, que de l’assumpció dels postulats de l’altre. Per això tenim parts del text netament ecosocialistes i parts del text democratacristianes. El consens, en van dir. El cas de la Unió Europea és un altre paradigma de consens contemporani. Atesa dificultat o la impossibilitat de cessió per part dels actors –els estats tot poderosos- els tractats que vertebren la unió sovint són una suma d’exigències, més o menys potents depenent del poder de cada actor que proposa, per acabar finalment en una conjunció d’inutilitats burocràtiques, desproveïdes de poder real i sobretot d’eficiència. No diguem ja de democràcia: si hi haguessin eleccions, posem, per a escollir president, aleshores caldria triar, és a dir, hi haurien guanyadors i perdedors. I això, en un context de consens contemporani seria inacceptable. A causa d’aquest consens tan civilitzat tenim la cosa aquesta de la presidència semestral que aquest gener ha dut l’inimitable president espanyol al capdamunt de la tifa burocràtica europea. Un president de la Unió inútil, en essència i en competències, que no farà cap altre ús de la concentració dels focus europeus sobre la seva mirada angèlica que el d’intentar desesperadament millorar la seva imatge interior. Com va fer Sarkozy, però amb la meitat d’estil i intel·ligència. És el gran resultat del consens europeu: un president que no se sap què ha de fer, en paral·lel al nou president permanent, més el president de la Comissió Europea, més el Parlament desvinculat, més els milers de buròcrates de Brussel·les i Estrasburg –teòlegs del consens continental- més l’absurd de la nova ministra d’exteriors d’una unió sense política exterior. El consens en la nostra època és la suma de les deposicions dels que són incapaços de arribar a acords reals, és a dir, a renúncies i a apassionades imposicions racionals. |