Més enllà de multiplicar les fonts d’informació i d’oci, l’aparició de l’Internet ens ha ensenyat una veritat incòmoda: gran part de la gent alfabetitzada no sap llegir. Sóc incapaç d’augurar un tant per cent aproximat dels lectors que comprenen un text sencer. I, també, em sento incapacitat per repartir responsabilitats: el text és obscur, o el lector és obtús? En qualsevol cas, la màgia de les andròmines que faciliten la comunicació escrita no ha solucionat el principal problema dels micos xerraires que som: no ens entenem quan verbalitzem.
Hi ha dos fonts que són especialment útils per a poder afirmar la incompetència en la lectura comprensiva de la majoria: els comentaris als diaris i els blogs personals. Molts articulistes i escriptors s’han queixat amargament en públic i en privat de la mena de comentaris que reben quan els seus articles són publicats en diaris digitals que admeten comentaris, i la demanda d’un moderador s’ha convertit en un tòpic de la intel·lectualitat. L’argument és que l’insult predomina sobre la raó. Si els comentaris fossin objeccions raonades, ens diuen, seria acceptable la participació del públic. Fins i tot si fossin objeccions ridícules, però educades, la cosa seria acceptable. Bé, no tinc res raonable a dir sobre aquestes queixes; però centrar-se en l’insult és no encarar el veritable problema. Els articulistes estaven acostumats a escriure per al gran públic, però a rebre només la resposta d’altres articulistes, fins al punt que el debat moltes vegades es convertia en una disputa microscòpica sobre les dèries dels experts.
Ara bé, quan els comentaris van arribar, quan el dogma de la participació es va imposar, la veritat va aparèixer com una revelació. La majoria dels comentaristes no han entès l’article, o no l’han llegit sencer, o només hi han trobat una excusa per abocar les seves pròpies fòbies. El prejudici, la ignorància i l’obsessió són les eines del debat. No és cap sorpresa, però la catifa que formaven els diaris i els llibres quan eren unidireccionals havia ocultat la quantitat de pols que corria per la casa.
Aquesta constatació és demostrable en tota mena d’ambients. Des del bar fins als programes de la televisió. En els platós dels programes de tarda es pot comprovar sense gaire esforç que quan dues persones són convidades a explicar les seves desavinences íntimes, el principal problema és que no saben explicar-se, i que no saben entrendre allò que l’altre diu. La majoria dels problemes que els angoixen i els duen a l’exhibicionisme catòdic amb el convenciment que tenen raó i que tothom els aplaudirà la gosadia són, en realitat, deficiències lingüístiques.
Com que aquest article ha de ser curt, faig un salt abrupte: també la nostra política sustenta la seva suposada grandesa en l’eficàcia verbal i la seva veritable misèria en la incompetència alfabètica. És fàcil sentir els tècnics de qualsevol ram -especialment de l’economia- queixar-se del baix nivell del discurs polític quan cal precisar; i també és ja un tòpic la conclusió pseudo-sociològica que diu que els electors voten emocionalment. Com si les emocions no tinguessin també el seu discurs o no establissin cap connexió amb la raó. També la principal preocupació dels assessors polítics és la simplicitat dels missatges, i no pas, com es diu, la senzillesa en l’expressió dels missatges. Les idees, digui el que vulgui qui vulgui, mai no són simples: la brillantor és només la capacitat per fer-les inteligibles. Però els spin-doctors, que saben amb quin material treballen, troben el pols del seu èxit en la desaparició del contingut. Qualsevol altra estratègia és arriscar-se a que cadascú projecti les seves carències en les ambivalències i les complexitats de la idea plena.
Oblidades les raons, la nostra política es dedica a surfejar estats d’ànim. En diuen el poder del poble, però és la impotència del poble el que fa forts els polítics. L’altra cara de la moneda és aquesta: veiem i sentim com els governants no s’atreveixen a dir en públic tot el que diuen en privat. Callen, amaguen, simplifiquen. El discurs benpensant, la coartada del consens, la mesquinesa de la síntesi, el pragmatisme aparent, la moderació fal·laç i la sordina moral són meres eines de protecció pels polítics. Val més no dir.
Aquest buit el veurem cada cop més, per moltes raons. Dos exemples: perquè les tecnologies de la informació ens permetran apreciar amb més claredat l’absència de comunicació eficient, i perquè els temps que corren i que correran, amb més immigrants i més desplaçaments de tots plegats eliminarà l’única cosa que substituïa aquesta carència expressiva: el costum, les convencions socials, la monocòrdia de les societat homogènies. Ja ho estem començant a veure: la incomprensió duu a l’ansietat, la incapacitat d’expresar-la a la histèria. És un problema polític que els immigrants no aprenguin català; el problema més ardent, però, és que els catalans no sabem explicar-nos a l’alçada de la complexitat de les qüestions que se’ns plantegen personalment. No és que siguem irracionals -cosa que no és dolenta en si- és que raonem defectuosament, o, en el millor dels casos, parcialment.
També la independència és un problema retòric: d’emissió d’un missatge convincent, de la seva comprensió i de l’assumpció de les seves raons. El proper pas de la construcció nacional és la imposició de l’assignatura de lògica a les escoles: també els símbols són qüestió de semiòtica. La interpretació dels textos ho és tot en una democràcia: els codis penals són diccionaris; el poder és l’hegemonia del discurs; i la veritat una concepció oberta a la correcció dels altres. Un país no és una llengua, un país és una gramàtica.