Entra a l’article de elsingulardigital.cat
M’agradaria poder passar-m’hi hores, contemplant el mar, torrant-me i totes aquestes coses; però tinc la pell blanquíssima, fluorescent, i tot i que em poso les cremes amb el factor de protecció més alt del mercat, sempre m’acabo escaldant. He acabat a l’hospital més d’una vegada. Així que, quan hi vaig, busco una ombra, i vaig completament vestit, amb pantalons de fil llargs i una camisa de màniga sencera. Barret i tot, sovint. No soc l’individu més atractiu d’una platja i fa anys que vaig renunciar a establir qualsevol contacte protoeròtic arran de mar. Em regalo deu minuts de sol, em banyo, em poso crema de nou, cinc minuts més, i au, a vestir-se. He trobat una cala, prop de la famosa cala Sahona, on mai no hi ha gairebé ningú, tret d’una parella d’ancians que vénen cada matí cap a les 11, neden junts, nuus, xerren, riuen, prenen el sol un quart d’hora i marxen agafats de la mà. Hi ha dues barraques de fusta per guardar petites embarcacions de rems, i sobre una de les estaques hi ha un cartell antic, amb els claus rovellats, que diu: “Cuidado con las medusas”. És la raó de l’èxit de la cala: quan la gent hi arriba, llegeix el cartell i fa via. Però no hi ha meduses. I això que la illa n’és plena. Potser és perquè la cala fa una petita banyera enfocada al sud-est, i aquest dies no ha bufat ven d’allí. És rocosa, però guarda unes petites llengües de sorra, de la mida d’una persona ajaguda, que són perfectes per estar-hi estirat si és que prens el sol. La roca és vermellosa i s’argila a les mans només de tocarla. Arran de mar, on espeteguen les onades, és més dura i senyoreigen els crancs. Costa d’arribar-hi descalç sense fer saltirons quan les puntes de les roques esmolades per la corrent se’t claven a les plantes, però quan hi arribes pots llencar-te de cap, que de seguida és profund com un gorg. El cel és buit i el sol rebenta les costures. Jo m’estic dins la barraca, escolto música i llegeixo. De tant en tant nedo i torno a començar. Ahir estava prenent els meus deu minuts de sol de cada dia quan se’m va acostar una noia. Semblava italiana, amb el cabell tallat per sobre del clatell, negre brillant, com un musclo, que duia una vestidet de cotó a fins a mitja cama, de ratlles verdes, blaves i blanques. De tirants. La pell era prou blanca per endevinar que feia pocs dies que havia arribat i duia una bossa penjant de palla. Per un moment vaig pensar que em volia vendre alguna cosa, de tant com es va acostar. Es va treure el vestit pel cap, anava tota nua, tenia un cos jove, ters, prim, amb els pits petits i alçats, i el pubis delimitat en un triangle equilàter. Les cames llargues i primes. “Hi ha meduses en aquesta cala?” , va dir. Jo, que també anava nuu, vaig aparentar normalitat, com si el fet que estiguéssim a un metre de distància, ella dreta, amb el seu pubis en primer pla, no tingués cap rellevància. “No n’he vist cap avui, no” . I vaig fer com que continuava llegint. “Et banyes amb mi?” Era evident que es dirigia a mi, no hi havia ningú més. Deu estar molt desesperada, vaig pensar, perquè tan bonica com és i sense que jo hagi mostrat cap interès, ni tingui cap atractiu, aquí, tirat com una sèpia, ja em proposi de nedar junts, nuus… “És que aquesta cala és massa bonica per no compartir-la amb algú”, va argumentar. “Bé, d’acord, sí, encantat”. Quatre assentiments en una frase té mèrit. “Em dic Mònica”. “Jordi”. I ens vam capbussar. No és que vulgui decebre ningú, però la cosa no va anar més enllà. Nedar, xerrar –és artista- i ens vam canviar els números de telèfon. Les dones sempre manen, i el més provable és que ella volgués exactament el que va tenir, però també és cert que jo ja no puc fingir la intimitat. Em costa abraonar-me sobre una dona que no conec, i quan penso en fer-ho, de seguida em ve el gust de ressaca. “Ets idiota” em diu l’Ibrahim al vespre, “aquesta tia volia follar amb tu al mar”, mentre em posa crema hidratant a l’esquena, que de tan nedar, m’he cremat. Demà butllofes.