(Article publicat a La Vanguardia del dia 20 de novembre del 2010)
El meu amic Francesc-Marc Àlvaro, el qual substitueixo accidentalment avui, em va recomanar fa temps que de cap manera no em perdés la serie nord-americana Madmen, un retrat despietat dels publicistes de la Nova York dels 60. En la tercera temporada, el fill d’un milionari contracta l’agència Sterling & Cooper diposat a patejar-se 3 milions de dòlars en promocionar un nou esport –la pilota basca– que “en tres anys substituirà el beisbol.” A ulls d’una agència de publicitat, qui no té res a perdre és gairebé millor que qui no té res a guanyar. Els anuncis de productes absurds no promocionen el client, sinó l’agència de publicitat. Imagino que els publicistes que fan la campanya del PSC van brindar amb un bon fino dijous passat, quan la BBC va penjar a la seva web el vídeo de l’orgasme electoral. Els creadors de “SuperMonti, l’increïble home normal” i “Artur Mas de lo mismo” van de cap al festival de Cannes.
Massa hores al Facebook o al Twiter deuen haver fet creure els capos del PSC que tota exposició pública els beneficia. Potser pensen que el la penya és tonta, o que no sap res de política, o que no ha viscut a Catalunya els darrers anys. O que la gent no nota el poc oxígen que hi ha entre Espanya i la crisi. Cadascú tria el seu públic. Però tot som experts en veure anuncis: quan el publicista només es diverteix és que el producte no val res. “No tornaré a presentar-me”, “No repetirem el tripartit”, “No sóc de dretes”, “No sóc independentista.” Si jo fos publicista del PSC ja estaria reservant hotel a Cannes. “Ets capaç de fer-ho millor amb el capital que has heretat” li diu el guapèrrim director creatiu Don Draper al jove milionari. “Si no tinc èxit, la culpa serà vostra,” respon el pobre nen ric.