(Article publicat a La Vanguardia del dia 25 de Novembre del 2010)
Dimarts al matí. Em dirigeixo al Consulat d’Espanya a Nova York amb la intenció de que el senyor cònsul em signi uns poders, i per preguntar per què, tot i que em vaig registrar en el termini establert per la llei, no han arribat al meu domicil·li els papers necessaris per poder votar. Ja els avanço que els poders els tinc, em van costar 89 dòlars, però de votar, res de res. El consulat de NY és súper bonic. És a la trentena planta d’un edifici en què no hi ha manera de saber quin ascensor has d’agafar. Quines vistes. Els que hi treballen no són funcionaris, estan contractats com a éssers humans amb risc d’acomiadament, i es nota, se’ls veu molt més feliços. I hi ha una noia molt guapa que atén amb gran diligència la finestreta 3. Els senyor que m’atén a mi ens diu, a mi i a un altre català sense dret a vot, que la documentació està en ordre, que és cosa de Madrid (Sempre culpant Madrid! Som uns victimistes!). Mira tu. Després imprimeix un paper. Gran misteri. S’hi veuen unes llestres i uns números; concretament, el número de telèfon i l’adreça de correu electrònic de l’oficina del cens: “escriu-los, i ells et diran què. Nosaltres no en sabem res.” Tot molt edificant. No es pensin, no culpo el missatger. El pobre home contractat pel consulat és molt amable i no sembla poder fer gran cosa. Ho dic perquè no fa gran cosa, tenint present que votar deu ser un dret fonamental, o així. De què serveix un consulat si pots tramitar el vot, però no reclamar-hi que no pots exercir-lo? Miro per la finestra amb cara d’abstencionista. Quina vergonya. Si van a NY els recomano que el visitin, les vistes sobre l’East River són boniques de veres. Envio l’email. Em torna rebotat: “Mail Delivery System Error.” Truco, són les 4 p.m. a Madrid, dóna tò molta estona, algú despenja i penja immediatament. Truco vàries vegades més; comunica. Si no voto és per culpa del sistema, estrictament. Quin gust dir-ho.