En una entrevista de l’Enric Vila la professora Begonya Roman deia: “Morir per les idees és l’únic suïcidi legitimat per la filosofia”. No estic segur que Lluís Maria Xirinacs hagi mort per les idees, donat que tenia una malaltia i una edat. Crec que ha volgut morir amb les botes posades i fer de l’últim acte de la vida un toc d’atenció més. Dir, abans de deixar-se morir. La frase de la nota de comiat que més m’ha cridat l’atenció és: “Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi”. Que la mort és un absolut és cert, que decidir morir és un acte de sobirania absoluta també, però que la sobirania política d’una nació s’expressi amb aquest deixar-se morir, no. Decidir viure és també un acte de sobirania absolut. Si l’única manera de deixar de ser espanyol és deixar de ser, és que la vida i la lluita no valen la pena. No és aquest el seu llegat. La traïció, que Xirinacs veia en tots els polítics, és també una manera de jutjar quines han de ser les renúncies davant de la vida. Catalunya fa anys que va triar la vida, la vida còmoda si vostès volen, amb el benentès que els que només volem ser catalans pensem que mentre hi ha vida hi ha camí a fer. El catalanisme sempre ha volgut ser una forma d’èxit vital, no un argument per a la immolació. Perquè en vida mai no hi ha punts ni solucions finals. Xirinacs ho sabia i resistia. La mort al bosc ha estat una manera d’assenyalar la nota que volia que llegíssim, perquè només el que és viu serveix. La meva nació és sobirana quan tria la vida. Morir per això és legítim, noble, digne. Viure per fer-ho possible també. De Xirinacs val el que ha valgut la seva vida, més que el final. El mateix passarà amb la seva nació.
Publicat al diari AVUI, pàgina 22. Dimarts, 14 d’agost del 2007