(article publicat a La Vanguardia del dia 26 de novembre del 2010)
La premsa fet a Madrid s’ha posat les botes amb la campanya electoral catalana. L’Enric Juliana fa dies que adverteix que som la riota d’Espanya, i qui més qui menys s’ha esquinçat la vora de les vestidures a causa del baix nivell de la campanya i els seus vídeos barroers. El tema és el sexe. No crec que el tema sigui la qualitat dels arguments, perquè no sembla pas que “si tu no hi vas ells tornen”; ni el famós doberman que ha fet servir el PSOE tantes vegades per a caricaturitzar el PP; ni la campanya d’Aznar del 96, amb el seu permenent assatjament moral; ni la campanya contra l’estatut liderada per Rajoy; ni el “pásalo” amb el qual Rubalcaba va fer de ZP un president; ni, sobretot, el sobadíssim argument que amenaça amb la ruptura de la convivència que fa servir tothom cada cop que algú diu la veritat en veu alta; ni, en fi, res del que hem vist en trenta-dos anys de democràcia, sigui d’una altura intel·lectual digna dels departaments de metafísica aplicada. Molt d’hipòcrita deixat anar és el que tenim. Més enllà de les turbulències pròpies del fi d’un cicle, de no tenir programa, i de que a les agències de publicitat sembla que els importi tot un bledo, ¿per què el sexe? Perquè no hi ha poder. Poder real, vull dir. SI el Conseller d’Economia fos alguna cosa més que un contable, aleshores els partits podrien amenaçar amb la pobresa. SI el Conseller de Justícia supervisés la fiscalia, els partits podrien amenaçar amb el codi penal. Si en tinguéssim, un Conseller de Defensa podria castigar a un general retirat que se’n va de la llengua amenaçant amb una intervenció militar, com va passar amb el tinent coronel Mena i l’estatut. La violència és el monopoli de l’estat, ho sap tothom. Des de l’inici dels temps, quan no tens res més per cridar l’atenció, si no pots recórrer a la violència, recorres al victimisme o al sexe. D’Atapuerca a Hollywood, passant per Maria Lapiedra.