(Publicat a La Vanguardia dle dia 13 de desembre del 2010)
A primer cop d’ull, l’estat d’alerta vigent i els 75.321 vots que va obtenir la Plataforma per Catalunya en les eleccions del 28 de novembre no tenen res a veure. Els dos fets, però, assenyalen el llindar entre la democràcia i el seu contrari.
L’estat d’alerta decretat per Zapatero per solucionar la rebel·lió dels controladors aeris suposa una suspensió dels mecanismes normals de negociació. Algú dirà que els controladors van començar primer, tancant l’espai aeri. Al seu torn, algú mencionarà el Reial Decret que va causar la rebel·lió, un decret que regulaba de facto l’excepció dels drets laborals dels controladors. Algú, fins i tot, podria argumentar que aquest Reial Decret no és res més que la resposta a una situació també excepcional de privilegi insostenible, heretada del franquisme via Aena. La possibilitat de remuntarse fins a l’infinit només demostra que en aquest cas és més important com ha acabat tot plegat, que no pas com va començar. És la necessitat, i punt. La urgent necessitat de reobrir l’espai aeri; la dramàtica necessitat del govern d’oferir una imatge d’estabilitat a llurs ciutadans; i la tràgica necessitat d’imposar unes mesures econòmiques que arriben tard i malament, van donar forma a l’estat d’alerta, i van posar l’exèrcit a les torres de control. És l’Estat en el llindar.
Que s’hagi sabut després que el govern preveia la rebel·lió, que tenia el decret de militarització precuinat, i que creiés que el divendres abans del pont era l’ocasió propícia, només reforça la tesi. Tots els cercles es tanquen. Es tractava de traslladar l’alarma al poble, per tal que en decretar-la tothom aplaudís una veritat de fet. El pur acte polític de suspendre la normalitat jurídica és el més proper que hi ha en el nostre ordenament jurídic a l’estat d’excepció. Ja ho he dit: el llindar entre la democràcia i el seu contrari. El seu límit. Més enllà, el no-res. La seva conveniència i l’aplaudiment popular que ha suscitat mostren una set. La bastida jurídica, formal, democràtica, bla, bla, no aguanta en temps de necessitat. La necessitat no té llei. La democràcia ofereix solucions (imperfectes) al preu d’aigualir la força d’una decisió simple, vertical, sense plecs. I la gent demanda decisió. El feixisme no és un moment històric, és un ritme cardíac.
I bé: els vots d’Anglada expressen la mateixa set, fruit de la mateixa necessitat. Posar fir a la imperfecció de les regles del joc, suspendre l’ambigüitat d’algunes llibertats, canviar la idea d’ordre per la de prioritat, tot es pot trobar en el seu eslògan: Primer els de casa. La proposta no és pas nova: de controlar qui posa en perill allò que t’és propi, a negar tot allò que t’és aliè. Es comença aplaudint sense matisos a Rubalcaba, i s’acaba assumint les tesis d’Anglada. Amb quin altre aplaudiment farà passar el govern de torn les encara més doloroses reformes econòmiques que han de venir? A Espanya, els caps de turc som recurrents.