(article meu publicat a La Vanguardia del dissabte 8 de gener del 2011)
El passat 27 de desembre l’advocat de l’estat va presentar les seves al·legacions contra el recurs d’uns pares que pretenen que llur filla no cursi Educació per la Ciutadania (EpC). És la primera vegada que el tema arriba al Constitucional. Els pares al·leguen objecció de consciència. El ‘relativisme moral’ que s’ensenya a EpC és contrari a les seves conviccions, i la constitució, diuen, els dóna dret a reclamar que els seus fills rebin una formació que no s’oposi a les seves creences.
L’advocat de l’estat, al seu torn, no nega que l’assignatura en qüestió tingui un contingut filòsofic i moral, el qual anomena “relativisme filosòfic”. Al contrari, el reivindica com un pressupòsit de la democràcia, és “l’altre nom del seu connatural pluralisme ideològic”. A més, diu, la constitució no estableix el monopoli dels pares sobre l’educació dels seus fills. L’Estat ha de protegir la llibertat de consciència dels menors, fins i tot davant dels seus pares. D’aquí que obligui a aprendre el relativisme filosòfic.
D’un costat, és cert que els pares poden al·legar objecció de consciència precisament perquè l’estat és relativista. Per tal que cadascú pugui viure segons les seves conviccions, l’Estat ha de ser neutral, i actuar com si totes les conviccions fossin igual de vàlides. És l’intent d’acabar amb la imposició de veritats absolutes, tancades i definitives per part de qualsevol institució. L’Estat creu, per boca del seu advocat, que això li dóna dret a imposar el relativisme filosòfic a les escoles. El cercle viciós es tanca: l’Estat imposa als menors com si fos una veritat absoluta que no existeixen les veritats absolutes.
A senyor advocat, però, se li escapa que una cosa és el relativisme al qual es deu l’Estat, en el seu paper d’àrbitre, i una altra cosa és el contingut del relativisme filosòfic que pretén ensenyar als menors. En l’àmbit moral, l’Estat ha de tractar totes les creences igual, sí, però això no ens obliga als demés a sostenir que totes les creences valen el mateix. La idea de que tot és relatiu val com a consens funcional, és una raó d’estat, que acceptem per no matar-nos. Però com a filosofia de vida és tan fràgil com qualsevol altra, engendra una moralitat concreta, i pertany a l’esfera privada.
Dit d’una altra manera: l’estat té l’obligació de callar sobre la moral, també a l’escola, per tal que nosaltres poguem viure d’acord amb ella. No estem obligats al relativisme. Així, l’única educació política i moral obligatòria que pot tenir un lloc a l’escola ha de ser sobre els límits de l’estat, això és, sobre el dret de cadascú a sostenir veritats pròpies a la consciència, i viure per elles. Creure que la manera de protegir la consciència dels menors és el relativisme filosòfic és una creença molt respectable, que l’advocat de l’Estat hauria d’ensenyar als seus fills en la intimitat de casa seva, o en una escola privada, si ell i la seva dona ho veuen convenient.