(Article meu publicat a La Vanguardia del dissabte 26 de Febrer del 2011)
Una de les coses que més m’agraden de les memòries de l’expresident George W. Bush (Decision Points, Random House, 2010) és la forma en què organitza els capítols. Cada capítol correspon a una decisió, (deixar l’acohol, seleccionar els seus col·laboradors, l’11-S, les guerres), i gravita al voltant de les circumstàncies i reflexions personals que el van condicionar. Amb la seva retòrica foteta i planera, que tants rèdits li ha proporcionat, George W. Bush repassa dubtes morals, conviccions religioses, instints psicològics, expectatives racionals i beneficis estratègics. Més enllà de que totes les memòries polítiques són una barreja de mentides i autoenganys, les de Bush son un exemple excel·lent d’un dels punts cecs de les democràcies liberals. Existeix una esfera de decisió que pertany únicament i en exclusiva al líder, malgrat els parlaments, eleccions i mitjans de comunicació. Aquesta esfera íntima és impermeable, per això als EUA conèixer la vida privada dels polítics és essencial. L’arbitrarietat és l’enemic, però, alhora, és fonamental crear un espai en què les decisions siguin possibles i comprensibles.
A Espanya, i a Catalunya, durant anys la tendència ha estat la contrària: cada cop que algú pren una decisió arriscada tothom aprofita per a saltar-li a la jugular. S’ha incentivat l’emergència de líders mediocres, borrosos, que escalen llocs de la jerarquia a base de no prendre decisions públicament, de quedar-se callats en els moments claus, i de culpar els demés. L’aparició de Zapatero fa deu anys respon a aquest guió, i la victòria de Rajoy davant de Rato i Mayor Oreja per a succeir Aznar és gairebé un paradigma. Per no entretenir-nos en Clos o Hereu. O Montilla. La ciris econòmica i institucional que viu Espanya és atribuïble en gran part a aquesta tendència a no prendre decisions, o a ocultar-les.
La crisi suposa una oportunitat per a l’excepció perquè la perversitat de les actituds ambigües es fa molt més visible. S’eixamplen els espais de decisió. Artur Mas governa perquè el tripartit ho va fer fatal, però la seva imatge va millorar moltíssim quan va aprendre a explicar les seves raons íntimes, i quan va explicitar quines mesures concretes prendria. Les circumstàncies excepcionals d’avui l’afavoreixen perquè l’empenyen a ser resolutiu, i la claredat i publicitat de les raons marcarà l’èxit popular. Però la clau de la seva presidència és si serà capaç de ser decisiu abans no passi el moment: ara per ara no li tremola el pols amb les retallades perquè tothom ha assumit que no hi ha altre remei. I diu que aposta per la meritocràcia abans que per la lleialtat, amb èxit desigual. Falta veure si sabrà destruir amb la mateixa fermesa l’entramat institucional de l’estat, que és el cor de la nostra mediocritat. Atès el poc poder del seu càrrec, només compta amb dos instruments: la seva decisió, i el moment propici. I és el moment.