(article publicat a La Vanguardia del dissabte 12 de Març del 2011)
Per desgràcia, el suposat debat sobre com el Govern de la Generalitat ha d’encarar la seva situació financera s’ha contaminat amb una etiqueta creada pels socialistes: “Retallades ideològiques”. El concepte, per dir-ne d’alguna manera, és una estupidesa sideral per molts motius; tants, que no m’hi caben en aquest article. Centrem-nos només en els tres que assenyalen amb més claredat l’estultícia.
Per començar, si les retallades són ideològiques, és a dir, si responen a la voluntat oculta d’un Govern neoliberal (permetin-me el parèntesi: no sé si l’anomenada esquerra sap què és un neoliberal, o dissimula; a Catalunya, com a molt, manen socialdemòcrates moderats o socialdemòcrates desbocats, i consti que aquests adjectius són un exercici de generositat semàntica), doncs això, si es tracta d’una agenda oculta destinada a la tisorada massiva, la conclusió necessària és que el deute actual i la incapacitat de fer front als pagaments és també ideològica. El socialisme seria, en aquest esquema, la morositat política.
En segon lloc, de la mateixa manera que les inversions dels governs responen a una idea de justícia, o a la idea que sigui, les retallades també. Gastar i estalviar, com sap qualsevol persona que vagi al súper, és prioritzar. Una qüestió de necessitat i gust: la marca blanca per al iogurt, però la crema de cacau que sigui Nocilla. O viceversa. No entenc per què els portaveus de CiU neguen estar retallant ideològicament i pretenen fer-nos creure que les seves raons són tècniques o que, atès que es tracta d’una necessitat, la ideologia no hi té res a dir en tot això. Aquesta defensa no només xoca frontalment amb l’experiència empírica (la situació era la mateixa abans i després de les eleccions, mentre que les reaccions d’uns i altres són diferents), sinó que suposa, a més, renunciar a oferir un relat sobre què és prioritari, què és just i què és superflu. Això és: explicitar la ideologia. Si el pensament hegemònic fins ara ens ha dut a ser Carpanta, seria exigible un raonament ideològic alternatiu. La pregunta és la de sempre: què ha de ser públic i què privat?
I, per acabar, un dels motius del forat és que els polítics són responsables dels èxits de la despesa, però no es fan càrrec personalment dels deutes. L’incentiu, doncs, és gastar. Així, en el darrer any del tripartit els consellers es trobaven al centre d’un huracà d’incentius perversos. Com més gastaven, més difícil li ho posaven al govern entrant. Gastant-se, via crèdit, els diners de la legislatura següent, podien atribuïr-se uns èxits, i comparar-los amb el buit dels seus successors, sense recursos per fer la seva. L’única manera que se m’acut per contrarrestar aquest incentiu – que és universal- és tenir un sentit de la justícia molt sòlid, que impedeixi deixar-se dur per l’interès partidista i l’odi a l’adversari. Que la ideologia sigui més forta que la cobdícia.