Viu a Brooklyn amb la seva dona i dos gats. És filòsof: està escrivint una tesi sobre ‘espai i democràcia’. Té 28 anys i és un animal polític. El dia que van començar les acampades va aparèixer a casa meva, excitadíssim. Portava mesos ajudant amb l’organització, aquella nit no havia dormit amorrat a twitter i en un rampell acabava de comprar-se un bitllet per anar a Madrid. Necessitava la meva impressora. Hi havia de ser.
No estem d’acord en res (es defineix ‘marxista-madridista’), i sempre discutim per tot. Aquests darrers dies també: via email, skype y facebook. Molts decibels. A vegades m’acusa de no entendre la complexitat de les coses que estan passant, i a vegades de no voler-ho entendre. Els meus articles sobre el tema li van semblar un horror. Quin email que em va enviar, Déu meu. És un coordinador a la plaça Sol i afirma que la regla número u és no creure la versió que la premsa dóna d’ells. Li he fet una proposta indecent: ‘explica-ho tu.’ M’ha demanat que no escrigui el seu nom perquè ‘és un punt bàsic: ni líders, ni representants, ni personalitzacions.’ Un cop fetes les presentacions, constatant que vivim en universos diferents, i que la democràcia parlamentària, amb tots els seus defectes, és el millor que ens ha passat, li cedeixo la resta d’aquesta columna:
“Quan la ciutat va despertar, la plaça seguia presa. Plena de gent entregada a una tasca titànica, inimaginable, desproporcionada: donar-se una educació política que només un segon abans semblava impossible. No qüestionem només les formes del poder existent, els espais i els temps d’una vida sense dret a la paraula, el preu insuportable d’una estafa que per fi ens neguem a carregar sobre les nostres espatlles. A les assemblees populars, en les llargues hores de feina, no només protestem: estem aprenent a construir.
Aquest és l’escàndol de les nostres places: estem aprenent sense saber, ens eduquem treballant sense un programa previ i sense necessitat de catedràtics. Portem deu dies vivint junts sense permís, sense competició i sense diners, radiografiant problemes i pensant solucions, participant de totes les decisions que prenem, reinventant la responsabilitat, la iniciativa, la crítica, el diàleg. Estem fent totes les coses per les quals no ens han preparat, i les estem molt bé. Tan bé que, cada dia amb més convenciment, a aquest escàndol nosaltres l’anomenem democràcia.
Aquells que només van veure a les places una joventut ‘indignada’ no van entendre el més important. La nostra força no és la ira: és la intel·ligència, el talent, el futur. El brot llibertari que recorre les nostres places només hauria d’ennuegar aquells que ens deixen en herència un fracàs sense donar explicacions. Però aquest brot porta una promesa de llibertat, i ha de ser una esperança per a tots. La ciutat va despertar i va preguntar: qui sou, què voleu. Cada dia, les places responen: som nosaltres qui estem fent les preguntes. I qui acabarà donant-n’hi resposta.”