(article publicat a La Vanguardia del dissabte 18 de juny del 2011)
L’article zero de totes les constitucions democràtiques, si existís, diria alguna cosa així: “Tothom està equivocat d’una manera o altra.” La primera frase de la declaració d’independència americana, per exemple, diu: “Sostenim que aquestes veritats són autoevidents”, que és una forma molt refinada de dir, “no tenim ni fava de com demostrar que aquestes són veritats com punys i, de fet, hi ha evidències que suggereixen que més aviat és tot el contrari, però tu ja enténs què vull dir, compatriota!”
Normalment, si el poble tria els seus líders és d’esperar que no escollirà un sàdic. Però això no ens eximeix d’equivocar-nos. Com que tothom està equivocat, el truc és poder rectificar. Regar l’arbre de la llibertat amb la sang d’un tirà, com deia Jefferson, està molt bé, però que no calgui eliminar físicament els governants per fer-los fora és molt més eficient. Així, la clau de la democràcia és assumir d’entrada la imperfecció de tots els actors polítics: votants, representants, i buròcrates. El procés d’assaig i error és lentíssim i exhasperant, pot durar generacions, però cal reconèixer que un sistema que pressuposa l’estupidesa i la ignorància és molt realista.
I el seu veritable èxit és la gestió d’aquesta estupidesa i ignorància. Com ho fa? Primer, extirpa del món de la política la capacitat d’ordenar tots els comportaments humans: el risc d’un poble morint per l’estupidesa d’un home és massa alt. Segon, condemna els mètodes rígids, els que són impermeables al canvi, a la dissidència i a la negociació. I tercer, reforça la fragilitat dels seus trucs retòrics (‘veritats autoevidents’, ‘drets fonamentals’, ‘representació del poble’) amb l’autoritat formal i el monopoli legal de la violència.
El moviment dels indignats, més enllà de la particularitat de cadascú, ha aparegut com una degradació ulterior d’aquests tres mecanismes que tan malament funcionen al nostre país. Primer, els seus principis polítics han apuntat a ampliar els límits del poder públic, sense explicitar cap límit. Segon, malgrat la pulsió deliberativa de les assemblees, la incapacitat per sintetitzar el debat en un consens fa evident la rigidesa del mètode del què s’han dotat. I, per últim, el moviment qüestiona, pacíficament o no, tant el paper de l’autoritat legítima com el monopoli de la violència de l’estat. Així l’alternativa que avui suposen els acampats, en forma i fons, obliga a l’altra gent crítica amb la nostra democràcia a defensar-ne fins i tot els errors.
Si l’èxit del moviment rau en la incapacitat del sistema actual per al canvi –una veritat com un temple– també és cert que, al final del seu procés deliberatiu, la majoria de propostes que apareixen ja estan recollides en diversos programes electorals que, normalment, reben molt poc suport. Quan això passa, l’únic que els resta és la sensació frustrant de tenir raó. En democràcia, però, tenir raó és irrellevant, perquè ‘tothom està equivocat d’una manera o altra.’