(article publicat a La Vanguardia del dissabte 2 de juliol de 2011)
Les dues dades han conquerit els titulars de tots els diaris. La primera, el 42,9% dels catalans votaríen a favor de la independència en un referèndum i la segona, el 75% està a favor de que les institucions catalanes recaptin i gestionin tots els impostos.
Són un bon retrat de la situació actual. Mentre el govern retalla el pressupost un 10% i preveu gastar 24.112,5 milions euros al 2011, el dèficit fiscal ronda els 20.000 milions d’euros anuals. Això vol dir que la població, (els contribuents, els aturats, els jubilats i els menors) carregarà sobre les seves espatlles no només les carències pròpies del passat –manca d’infraestructures, barracons a les escoles, massificació de les aules, baixa inversió en recerca, pocs mossos, llistes d’espera, manca de places geriàtriques…– sinó sobretot les retallades del present i les perspectives poc optimistes del futur. El discurs sobre el drenatge econòmic del país es fa incontestable sota la llum de la crisi. Vivim molt per sota de les seves possibilitats. I no només pel que fa als calers: el dimarts passat el president Mas en una conferència a l’Ateneu va admetre que les reformes del mercat laboral que creu indispensables no són a les seves mans, ni a les del parlament de Catalunya. Són a les mans de les Corts espanyoles, de la desesperació històrica del president Zapatero i les urgències del seu vicepresident.
L’estratègia del govern Mas consisteix en esperar les eleccions generals i aleshores proposar ‘un pacte fiscal en la línia del concert econòmic,’ a un PP amb una previsible majoria absoluta. Però tothom sap que o bé CiU haurà d’acceptar un acord menor o bé el PP es negarà en rodó a cedir la gestió de la hisenda. El full de ruta diu que, davant la negativa, caldria celebrar un referèndum sobre la qüestió, i les dades del CEO diuen que un 75% votaria que sí. Però les opcions d’aconseguir-ho continuarien essent nul·les: precisament celebrem l’aniversari de la sentència contra l’estatut aprovat en referèndum. I després, què?
L’Artur Mas va dir durant la campanya electoral que un canvi d’estatus com el que implica la secessió només seria acceptable amb un suport del 60% en un referèndum. El CEO diu que un 43% ja votaria que sí. El número sembla lluny del 60% de Mas. Però el baròmetre també diu que un 23% s’abstindria. Això implicaria una participació del 77% –prou alta– i un 55,8% de vots positius. A 4,2 punts del llindar de Mas. Està preparat el govern per al 60% o prefereix viure del conflicte? Per movilitzar els recursos humans, intel·lectuals i institucionals necessaris ja no cal deixar de ser un moderat, però cal molt més del que està fent el govern. Deia el Rafel Nadal a La Vanguardia d’ahir que els manifestants del 10-J encara esperen que els polítics tornin per liderar-los. Altrament, la degradació és imparable. O deixarem que el cost de ser espanyols el pagui la sanitat pública? El suport popular ja hi és.