(article publicat a La Vanguardia del dissabte 30 de juliol del 2011)
El dia que Zapatero va anunciar eleccions anticipades es va despertar amb la rebaixa de la qualificació del deute públic espanyol. La rebaixa publicada per l’agència Moody’s té la virtut de desvelar algunes farses del dia a dia de la nostra política. L’informe degrada el deute de sis comunitats autònomes, entre elles Catalunya, i posa sota sospita el govern central i els tres principals bancs espanyols. El deute de la Generalitat ha caigut al nivell més baix de tot l’estat i la seva nota ja comença per ‘b’: ha passat de A3 a BAA1.
La gràcia dels informes de les agència de qualificació és que els és igual la justicia o la injustícia de l’assumpte, qui en té la culpa o el grau d’indignació dels que se’n senten víctimes. Només responen a una pregunta: què passarà amb la solvència econòmica d’aquesta institució? Per això és especialment interessant quan diu que La Generalitat continuarà empitjorant en les qualificacions si no assoleix ‘compromisos creïbles cap a una millora sostenible de les seves posicions fiscals,’ que és una veritat com un temple que aquí sap gairebé tothom. Moody’s aprecia les retallades de la Generalitat, però les considera un pedaç temporal que no soluciona el problema a llarg termini. Com a atenuant, l’agència assenyala les diverses possibilitats que el govern central té de donar assistència financera a la Generalitat. I diu que l’ajuda del govern central és ‘probable, tot i que també és probable que vingui amb condicions.’
La tensió política de les eleccions s’articularà al voltant d’aquestes dues cites de l’informe de Moody’s. Mentre uns, entre els quals la Generalitat, tiben la corda per aconseguir una ‘millora sostenible de les seves posicions fiscals’, els altres, el govern central entre els quals, tiben la corda cap a l’altre costat: la intervenció en les comunitats autònomes per posar ‘condicions.’ És una forma perfecta d’ocultar el fracàs de 20 anys de política econòmica.
La centrifugació del deute públic cap a les comunitats autònomes està donant resultats: la caiguda del presitigi de l’autonomia sota la premissa que el govern central és més solvent i que la disbauxa és culpa de la descentralització. Ara mateix als poders de l’estat els és igual que les institucions pitjor finançades siguin les que administren la sanitat i l’educació perquè estem davant d’una refundació del model, aprofitant la crisi. Aviat començarem a veure governs autonòmics tornant competències voluntàriament, com diu el professor Carles Boix; i dijous passat Rubalcaba va anunciar que està diposat a reformar la Constitució, que vol dir haver d’arribar a un pacte amb el PP sobre el model d’estat. Les eleccions del 20 de novembre seran al cor de bèstia: davant del risc d’una caiguda i rescat d’Espanya, vindran les ‘condicions.’ I si cau, pitjor. Mani qui mani. Un pensament també per a tots els polítics catalans que van gastar més del que podíen: gràcies.