(article publicat a La Vanguardia del dissabte 28 d’Agost del 2011)
Des que va començar la crisi i es va veure que algunes economies europees, com l’espanyola, estaven poc preparades per sortir-ne, la premsa internacional, en especial l’americana i la britànica, va publicar una vegada i una altra que la Unió Europea corria el risc de dissoldre’s i que les monedes naci onals enterrades fa només 10 anys podien tornar. De dreta a esquerra, des del conservadurisme yuppie del Wall Street Journal fins a l’esquerra populista de Paul Krugman al New York Times, passant pel liberalisme pop de The Economist o l’encorbatat del Financial Times, la premsa que articula el debat geopolític semblava una casa d’apostes: quan trigarà l’euro a trencar-se?
Però Alemanya ha actuat durant tota la crisi assumint que un trencament de l’euro ho empitjoraria tot. Aquest estiu, amb la compra de deute públic italià i espanyol per part del Banc Central Europeu i la creació del fons de rescat comú, Merkel ha obert el camí cap a una UE més unida. Estem al caire de la creació d’eurobons, és a dir, d’emissions de deute públic garantides per tota la unió, i no país per país. Alemanya avala. La seva condició per responsabilitzar-se del desastre, però, és la contenció del dèficit públic dels països malgastadors.
La reforma constitucional pactada a corre cuita per Rajoy i Zapatero aquests dies busca donar a Alemanya i als mercats la garantia de que l’aval no serà utilitzat per endutar-se més i més. La credibilitat dels polítics espanyols, a tres mesos de les eleccions, és tan miserable que no n’hi ha prou de fer una llei. El cost del desprestigi espanyol és reformar la Constitució, a poder ser de pressa.
La reforma, que posa un límit obligat al dèficit públic anual, és el certificat de defunció de les polítiques keynesianes, com el Pla E, basades en la idea de que quan els privats no gasten per culpa d’una crisi, l’estat ha d’endeutar-se per substituir-los. Prohibir Keynes a la Constitució pot ser una bona mesura a curt i llarg termini, però suposa una aniquil·lació ideològica en tota regla. El programa econòmic d’IU, i de bona part del PSOE, passa a ser inconstitucional. Amb raó Rubalcaba porta tres dies provant d’aiguar la proposta.
El mínim exigible seria un referèndum. Al capdavall, l’única manera que té una democràcia de produïr bones idees és permetre que les males idees siguin defensades, i fins i tot aplicades. El problema és que Europa no es pot permetre les males idees espanyoles. Per això aquesta no és una mesura anti crisi, és una mesura anti polítics espanyols. Si la UE fos una democràcia i no una burocràcia opaca, si el Parlament Europeu fos un parlament de veritat i les decisions no les prenguessin Merkel i Sarkozy segons les seves necessitats internes, encara podríem celebrar-ho. Però la realitat és que ens estem acostumant a què el poder cada cop quedi més lluny de les urnes. Podem acceptar la il·legalització de l’esquerra keynesiana? La pregunta és perversa perquè es respon sola: no depèn de nosaltres.