(article publicat a La Vanguardia del dissabte 15 d’octubre del 2011)
Contemplar com la Unió Europea gestiona la crisi no dóna gaire marge per l’autoestima. Però no és cap sorpresa. Així com els èxits culturals d’Europa són responsables dels darrers 50 anys de pau i prosperitat, els fracassos d’Europa, de l’Europa històrica, són a l’epicentre del terratrèmol econòmic i financer d’avui. El resultat és un descobriment formidable: gran part del discurs europeu és pura estètica.
La UE és un èxit si es pensa en termes d’Auschwitz, el mal que va venir a superar. Els forns crematoris funcionen com l’horitzó de referència de totes les crueltats de la història d’Europa. També és un èxit si es pensa en termes d’eliminació de fronteres: la derrota de l’irracional proteccionisme i de la violència que comporta és un benefici objectiu, encara que només s’apliqui endins.
El problema ha estat que aquests dos fets –el punt de fuga i el benefici tangible– s’han vinculat només amb un discurs moral. Avui Europa és un projecte de flors i violes sense institucions per fer política, un conjunt de promeses de pau i bé destinades a ocultar el buit polític que les sustenta. La disjuntiva més europa/menys europa és falsa. No es tracta d’un poder central més fort, com si el problema de Brussel·les fos no ser com París, sinó d’un poder més profund. La qüestió és que no existeixen institucions que articulin les divergències i els conflictes d’interessos dels europeus i els seus pobles. Fins que el Parlament Europeu no tingui el poder de declarar l’estat d’excepció no serà res més que un simulacre xaró, com el festival d’Eurovisió.
Mentrestant, les lluites de poder són gairebé les mateixes de sempre. Creure que Alemanya, França i Anglaterra trobarien una manera raonable d’entendre’s perquè ‘hem après la lliçó de la història’ sense un mecanisme que les forci és, precisament, no haver après cap lliçó de la història. Creure que Espanya, Itàlia, Grècia i Portugal no s’aprofitarien del cinisme que impregna les transferències econòmiques que han cosit la UE els darrers 20 anys és un acte d’ingenuïtat tan gran que només és atribuïble a un intercanvi de favors. Ocultats sota la manta del fals universalisme bonista els estats del sud feien la picaresca de sempre i els del nord l’imperialisme comercial de sempre. Fins que ha petat tot: deute públic grec foradant els bancs alemanys.
L’immens i il·legítim negoci que és l’estat modern per a unes determinades tribus europees –cada estat té les seves– és al cor de tot el fracàs. Primer, la creació de la idea de sobirania nacional a Westfàlia (1648) va donar barra lliure als estats per a exterminar llurs minories ètniques en nom de la raó administrativa, un fals optimisme tècnic que va acabar, concretament, a Auschwitz. I després, la incapacitat per disssoldre aquests estats, aquestes plataformes de poder, en una unió que donés veu i llibertat als individus i als pobles d’Europa, ha acabat en aquest fracàs que som avui. Merkel manant, Sarkozy mitjançant. Al final resultarà que els únics europeistes som els catalans: tots els altres, en realitat, són euroescèptics.