(article publicat a La Vanguardia del dissabte 3 de desembre del 2011)
La hipòtesi de la terra plana al seu moment no era tan estúpida com ara ens sembla: explicava moltes de les coses que passaven i s’havia adherit tant al cervell que totes les percepcions quotidianes la justificaven. Però va arribar un moment en què les noves i boges intuïcions oferien més possibilitats. Passa igual amb la idea d’estat que teníem fins ara. L’estat modern europeu, vigent durant 363 anys, s’està enfonsant cada dia més. Amb el temps pot arribar a semblar un model estúpid perquè ja no soluciona cap dels problemes que va venir a arreglar, però encara no tenim res sòlid per sustenar una nova percepció i la involució no està descartada. Tenim intuïcions: i si la terra fos rodona i girés al voltant del sol? Al Renaixement, també va ser primer la intuïció i després l’eina per provar-la, el telescopi.
Alhora, a casa nostra, els que no hem patit l’escola franquista, la premsa franquista, les formes socials franquistes, la por, la jerarquia, el sexe franquista i tal, comencem a ser numèricament significatius i ocupem llocs d’influència i responsabilitat. Això no ens fa ni pitjors ni millors d’entrada, però clarament té conseqüències: es nota molt en el gremi dels professors universitaris, que fa més que s’exposen a les noves mentalitats. Els equilibris socials de les nostres institucions sonen ridículs a través de les nostres vides, i les pors que justifiquen els seus fracassos sonen a superstició: la terra és plana. Així, l’antiga moderació ara és o cinisme o dogmatisme. I els bojos i desplaçats d’ahir avui són lúcids i equilibrats.
Pensem en les darreres eleccions: hi ha raons circumstancials que expliquen la catàstrofe socialista, però la victòria convergent i, en general, la fortalesa dels partits no-estatals a Catalunya en unes eleccions en les que no tenien cap oportunitat de governar no haguessin estat possibles sense un canvi de percepció: i si gira al voltant del Sol? Votar CIU abans que votar PSC o marxar al PP és prioritzar un tema de conversa per sobre d’un altre. La conversa que PSOE i PP poden oferir només pot ser sobre què passa quan arribes al final de la terra: hi ha un abisme? La conversa de CIU, Esquerra i ICV almenys inclou ja inevitablement les preguntes i percepcions dels nous paradigmes: els australians estan cap per avall? Tot això val tant pel sobiranisme com per l’eix esquerradreta. El model anterior de més o menys serveis o de més o menys competències ha caducat.
Ara la conversa és sobre la redefinició del poder: qui decideix què. Per això les retallades no han passat factura, no perquè la gent les aprovi amb “maduresa”. El votant de la CIU més sobiranista i tècnica d’avui busca un telescopi que expliqui si la nova percepció té sentit o és un deliri. Un instrument fiable que la posi a prova.
Al segle XVII també hi va haver prínceps que, en lloc de mirar el cel, van fer servir el nou telescopi per espiar el seu vell enemic: ningú no els recorda.