(article publicat a La Vanguardia del dissabte 31 de desembre del 2011 i el diumenge 1 de gener del 2012)
Fins i tot Rajoy va ser registrador de la propietat, el més jove d’espanya. La vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría és advocada de l’estat, com el titular d’agricultura, Arias Cañete; Ana Pastor és funcionària de carrera del Cos de Salut Pública i Administració Sanitària; José Ignacio Wert, el ministre de Cultura, va quedar el número u a les oposicions del 1973 a la plantilla de Titulats Superiors de RTVE.
És una constant: la majoria de membres del nou govern de Mariano Rajoy van guanyar dificilíssimes oposicions sent molt joves, i han desenvolupat una carrera professional sempre al servei de l’estat, ja sigui fent de polítics, quan guanyen unes eleccions, o de buròcrates, quan les perden o abans de la política. La seva xarxa de seguretat i la seva ambició és l’estat. La seva fortalesa i pervivència és l’estat. Ells són l’estat.
El ministre d’indústria, José Maria Soria, és tècnic comercial i economista de l’estat, exactament igual que el seu col·lega al ministeri d’economia, Luis de Guindos. El ministre d’hisenda, Cristóbal Montoro, és catedràtic d’universitat pública; fins i tot Gallardón és membre de la carrera fiscal en excedència. Fernández Díaz, el ministre català de l’interior, va guanyar l’oposició al cos d’inspectors Superiors de Treball i Seguretat Social de l’estat als anys 70. El d’exteriors, GarcíaMargallo, va ingressar el 1968 al cos d’inspectors de Finances de l’estat. I el ministre de Defensa, Pedro Morenés, és fill del vescomte d’alesón, i nét dels comtes d’asalto, grans d’espanya, que si bé no és com ser alt funcionari, suggereix una estreta relació amb l’estat transmesa generacionalment.
Aquesta passió pel funcionariat no deixa de ser sorprenent per a un partit de dretes, al qual se li hauria de suposar un cert esperit antiestatal. Seria normal, sempre que Espanya fos un país normal. Però a Espanya la dreta és estatista. Sempre ho ha estat. I per això el creixement de l’estat és irrefrenable: no hi ha contrapesos. España és l’estat, i poc més. I és així que per assegurar el seu futur com a individus i com a espècie els ministres tenen la fe posada en l’estat.
Passa el mateix amb la majoria de nomenaments de la segona fila: Ángel Yuste, director general d’institucions Penitenciàries, és jurista del Cos Tècnic d’institucions Penitenciàries; Tomás Burgos, secretari d’estat de la Seguretat Social, va ser procurador general de les Corts de Castella i Lleó. Ignacio Cosidó, nou director general de la policia, es va formar al ministeri de Defensa, al Ceseden. El nou número dos d’interior serà Ignacio Ulloa, lletrat del Tribunal Constitucional; el nou secretari d’estat de Telecomunicacions serà Víctor Calvo-sotelo, fill de l’expresident Leopoldo, i etc.
Aquesta fe en l’estat ho condiciona tot: la justícia, la política, l’economia, el futbol. El gran engranatge espanyol és l’alternança entre funcionaris estatistes i jacobins. Instruments de la uniformitat espiritual o de la igualtat material.