L’amor en els temps de la cosa.

13 de setembre de 2007 1

Nip Tuck, House i CSI, per citar tres sèries anglosaxones d’èxit, tenen en comú que tracten l’ésser humà com una cosa. Un objecte, un conglomerat d’àtoms ajuntats de manera provisional, susceptibles de ser manipulats, disseccionats i analitzats com una granota en un laboratori, o una corretja de transimissió en un taller. Els temps de la ciència. No de la ciència entesa com a saviesa, sinó de la ciència entesa com el mètode excels per assolir les últimes veritats de la naturalesa humana. No descobreixo cap meravella: dir avui que una cosa és científica és el mateix que dir que és irrefutable. I això que, precisament, el que els filòsofs consideren que és una afirmació científica, a diferència d’una de metafísica o de sentimental, és que una afirmació de la ciència és sempre refutable, criticable, millorable.

Però aquest no és el tema: els cirurgians plàstics de Nip Tuck tracten el cos humà com una carcassa sense sentit ni transcendència, a l’hora que fan de l’harmonia de les seves línes, de la bellesa dels seus acabats, l’única moneda bescanviable en el mercat de l’afectivitat. És una història antiga la de la bella i la bèstia. El doctor House, al seu torn, tracta els malalts com si fossin objectes d’experimentació, completament deshumanitzats. Les seves discussions amb la jove i pietosa doctora Cameron sobre la seva inacceptable tendència a sentir empatia pels malalts arriben a cotes que superen la hilaritat sorneguera: són profundament cruels, i cruelment profundes, si em perdonen el joc de paraules. Els policies de CSI, quan s’hi posen, fan allò que Wilde considerava una autèntica grolleria saxona: reduir la realitat a una qüestió de fets. Proves, anàlisi de paperets i burilles, intervencions massives sobre els cadàvers a la taula de les autòpsies i una incerta llista de preconcepcions mecaniscistes sobre les raons que duen una persona a allitar-se amb el mal. No és estrany que tots plegats estiguin deprimits. O sols, per ser més exactes. No és que siguin lletjos o males persones, però cap dels protagonistes de les sèries televisives que mostren personatges amb èxit laboral no tenen parella, ni estan casats, ni tenen fills, ni sembla que sentin l’orgull d’una vida plena. Les seves cares, gràcies a les impecables interpretacions dels actors que les encarnen, no mostren cap de les formes de la satisfacció. Els cirurgians de Nip Tuck tenen una vida sexual de cavalls cap a l’angoixa o una vida matrimonial construïda sobre una crueltat que no dóna espai ni per a les mentides pietoses. El doctor House i els seus acòlits ni tenen temps de canviar els llençols i els policies de CSI semblen enamorar-se més fàcilment de les amebes contingudes en el bri d’herba atrapat en una sola de sabata que en les mirades intel.ligents dels seus companys de feina.

Els herois sempre han estat solitaris, potser és així com es conquesta la saviesa o el triomf sobre les forces del mal. Al capdavall, gràcies a la facilitat dels guionistes per bastir trencaclosques, se’n surten; i els títols de crèdit els troben cavalcant cap a nous horitzons mentre masteguen la punta d’una herbota. També els artistes i els il.luminats de totes les èpoques han hagut d’abandonar tota esperança de tenir família i amics de veritat, inclosos els profetes i els messies: de Jesucrist a Ramon Llull, de Sant Agustí a Sidharta, de Sòcrates al Rei en Jaume, la solitud del líder, la incomprensió del savi ha dut la desgràcia de sèrie. Però els herois minúsculs de les nostres pantalles presumeixen d’un cinisme nou, d’una absència total de sentit de l’existència. No és la ciència el que els torna neuròtics, ni tan sols és la seva hiperbòlica intel.ligència o les seva suposada cultura, és la reducció de l’ésser humà a una solució química, la simplificació de la vida a un experiment. Ho deia un poeta polonès: quan l’únic instrument que tens és un martell, tot acaba semblant un clau. Les nostres vides no són les seves, ni la realitat s’assembla del tot a les seves obsessions, però no es pot negar que vivim fascinats per la precisió dels seus encerts. Que ens quedi clar que, a tot estirar, el resultat és una vida desgraciada. Sempre ens quedarà compartir el llit, acabada la sèrie, on el pesigolleig del sotaventre, malgrat la rutina, pot ser alguna cosa més que el fet biològic dels herois de la ciència. Misteris per resoldre.

Publicat a la Revista Benzina del mes de Setembre

Etiquetes

Darrers articles

El turisme i nosaltres

El turisme representa actualment un 14% de l’ocupació total de Catalunya. Això ens situa entre els països amb el percentatge més gran de la població treballant en turisme. És una mala idea. Ens fa massa depenents d’un sol sector. Això és negatiu per dos motius. Perquè si hi ha una crisi en aquest sector —per […]

Què ha passat amb la CUP?

Vaig votar la CUP el desembre del 2017, després del Primer d’Octubre. Pensava que podien ser una força per controlar les pulsions destructives dels dos grans partits, que havien fet tot el possible per malbaratar la millor oportunitat que ha tingut Catalunya per treure’s el control d’Espanya del damunt i construir un món propi. Però […]

Per què Puigdemont no serveix per al futur de Catalunya

Puigdemont no serveix pel futur de Catalunya, almenys si el futur que volem no passa per la pacificació i la tornada enrere. La proposta de Puigdemont significa l’acceptació d’una falsa normalitat política que deixa en un calaix l’autodeterminació, convertint-la en una promesa etèria, i camina cap a un Govern autonòmic sense eines per defensar els […]

  • Cerca