Article de elsingulardigital.cat
Aquests dies els diaris tornen a anar plens de la mala posició que l’educació espanyola ocupa en els rànquings de la OCDE. En pocs mesos tornarà a publicar-se l’informe PISA i ens tornarà a deixar en un mal lloc. A Catalunya igual que a Espanya. El que sovint no expliquen els diaris és que les dades situen Catalunya ben amunt en un dels rànquings, el de la igualtat. L’eduació dels escolars catalans és mediocre, però hi ha poques diferències. Hi ha molt pocs alumnes que destaquin, ja sigui perquè són excel.lents o perquè són deficients. Qui més qui menys ronda el bé, sense destacar.
Les darreres reformes educatives, amb la Logse com a paradigma, han buscat exactament això: provar de recuperar aquells alumnes que no se’n sortien de cap de les maneres i provar que no quedessin ancorats en el suspens. Els resultats són satisfactoris atentent als objectius: avui hi ha menys fracassats, analfabets i ignorants totals entre els que estan escolaritzant-se que en d’altres països, però el preu ha estat alt: hem frenat tota la locomotora i hem narcotitzat pel camí alguns que, prou estimulats, podrien ser excel.lents. Sense frenar gaire el nombre dels que abanadonen, excepte els que tenen entre 14 i 16 anys, que ho tenen prohibit. El dogma de les polítiques d’igualtat: pots salvar del fracàs un nombre més gran de gent, al preu de rebaixar els que podríen ser a dalt de tot. Aquesta mena de polítiques es poden fer a tots els àmbits, i ha estat l’estendard de la socialdemocràcia en les darreres dècades. Avui, en els països que les han provat la pròpia esquerra ho està modificant. Aquí, no.
Podríem debatre si val la pena, si estem disposats a renunciar a l’excel.lència per aconseguir la igualtat, o dit d’una altra manera, si la igualtat és la veritable excel.lència. Però, encara que aquest debat seria molt interessant, el que resulta decisiu és que a mida que generacions d’escolars ronden el límit de la normalitat sense excel.lir, la qualitat de tots els àmbits de la societat se’n va ressentint. D’entrada hi ha més gent bé, a la llarga tot empitjora.
L’exemple dels quatre suspensos permesos per passar de primer a segon de batxillerat és exemplar: el conseller d’educació diu que així s’evitarà que més estudiants abandonin els estudis. A banda del fet que algú que suspèn 4 assigantures és algú que gairebé ja els ha deixat, passa el de sempre, s’abaixa el llistó i així tota la classe escurça l’horitzó de les seves expectatives.
El mateix passa amb les sis convocatòries d’examen que ofereixen les universitats als estudiants: la necessitat d’esforçar-se és mínima. Els que tenen dificultats se’ns surten millor, perquè tenen més intents i així poden aprendre més lentament, però els ràpids, els llestos, els vius, poden estar-se a la gespa, tranquil.lament, com ho vaig estar jo moltes vegades. A la llarga, aquesta política perjudica tothom i genera una cercle viciós que va fent davallar el nivell d’exigència cada any: l’evolució dels plans en els darrers quinze anys ho demostra abastament.
L’estancament en les dades de la OCDE són alguna cosa més que una senyal d’alarma, són un model de societat. Hi ha qui ha apuntat que no cal renunciar a l’equitat si es creen diferents línies d’educació a les escoles: ràpida pels ràpids, lenta per als lents. amb possibilitats de ser en una línia o en una altra depenent de la matèria o del moment. És a dir, tractar els diferents de manera diferent en cada situació diferent. Fa molts segles que hi ha filòsofs que defensen que aquesta és la veritable igualtat, l’única digna. Però això ja tampoc no surt en els abreujats programes de l’educació secundària. Mentrestant ja hi ha qui ha dit, en aquest present nostre, que això de diferenciar estigmatitza.
En tot cas, caldria invertir-hi molts més recursos, o que les escoles privades en puguessin fer negoci. És fàcil parlar de recursos, però el problema de fons és de model, dels objectius que el sistema educatiu persegueix. El nostre té ben clar quina és la prioritat. I ens perjudica a tots: els llestos, els que no en tot i els que no.