Ja fa uns mesos que el govern espanyol ha iniciat una forta campanya publicitària, que inclou diversos missatges benpensants, amb un prim regueró ideològic. La campanya és el resultat de mesos de treball per tal d’aconseguir el nou logotip del govern, amb la intenció, segons li vaig llegir a Zapatero, que els ciutadans coneguin, en les accions de les diverses agències públiques, la mà del govern. Tots els anuncis es tanquen amb un “Gobierno de España”. Com tothom que ho vol saber sap, aquests anuncis són propaganda política. Propaganda electoral. I a mida que s’acostin més i més les eleccions els anuncis seran més, i més diversos. Aquesta pràctica no és un monopoli dels socialistes, (tot i que són els que ho fan millor): tots els governs l’han utilitzada. Perquè hi estem acostumats ja ningú no ho critica, ni s’escandalitza, però cal denunciar-ho, perquè es paga amb el teu sou, serveix per finançar campanyes electorals i, a més, són una potent eina per a sotmetre tota mena de diaris i ràdios i televisions amb diner públic, per tal d’aconseguir que aquest o aquell tema no acabi de sortir del tot. Fins aquí la crítica formal a la cosa de la propaganda.
Ara: pel que fa al contingut, al marge que el govern ens informa que és ecologista, que la seva llei de violència de gènere és la millor, i no sé quantes coses més, hi ha un eslògan que em crida l’atenció i que és, potser, la declaració ideològica més explícita que se li ha vist a un govern socialista en dècades: es tracta de la campanya del ministeri del medi ambient que, després de posar l’èmfasi en els petits malbarataments individuals d’aigua, o en les funestes barbacoes dels pixapins, acaba amb un: “El total es lo que cuenta”.
¿El total és el que compta?. Pense-m’hi. Si cada any a Espanya es gasten X litres d’aigua, l’important, el que compta, és que d’aquí a dos o tres anys sigui X menys 10 el que es gasti? ¿Sigui perquè els particulars hem sigut responsables o sigui perquè els poders públics per fi han tornat eficient la distribució d’aigua? Les visions totalitzants dels problemes sempre menyspreen les circumstàncies particulars, sempre les aniquilen.
És com amb les balances fiscals: l’important és el total del pressupost espanyol, o l’important és si particularment es gasta el que s’hauria de gastar, i es recapta el que s’hauria de recaptar? ¿O, l’important és si el total de l’economia va bé, o si particularment el govern no fa prou bé les coses per a què estiguem millor, i són els privats els que empenyen el país, més enllà de la pressió fiscal i la despesa desmesurada en anuncis i assistencialismes propagandístics? El socialisme és una ideologia totalitzant, que a vegades ha estat totalitària. Aquesta distinció no sempre es té en compte: que avui el socialisme sigui democràtic i tingui ministres i consellers liberals, com Solbes o Castells, no evita que la tendència de les seves accions, la seva manera de concebre la igualtat, tendeixi a totalitzar, a pensar que n’hi ha prou amb què el total els satisfaci, que tots i cadascun dels aspectes de la societat encaixin en el seu esquema. De l’educació per la ciutadania a la propaganda finançada amb diners públics. El total és el que compta: això és el que pensa el nostre govern, i per això li és igual si la màquina de la totalitat aixafa la dissidència particular, la llibertat personal, la possibilitat creadora dels que no hi caben en els esquemes totals. Contra el que ells pensen, el que veritablement compta, és l’excepció.