(article publicat a La Vanguardia del dissabte 15 de desembre del 2012)
He conegut molts aspirants a polític i diria que la majoria no aspiraven a una vida de corrupció i diners. Una altra cosa és la vanitat de parlar al davant de les masses, encara que siguin petites i ho aplaudeixin tot. O d’apadrinar una reforma que tingui impacte. ¿I el somni de sortir al balcó de la plaça Sant Jaume –o equivalent– i proclamar la solució definitiva al problema que cadascú consideri fonamental?
Es parla molt de la voluntat de servei, i segur que és sincera. Però mai no he conegut ningú que tingui exclusivament voluntat de servir i que es dediqui a la política. La voluntat de servei és la sortida més decent, i potser honesta, a les recompenses d’aquesta mena de vanitat napoleònica. Atès que tens previst passar a la història, almenys que sigui perquè ets una autèntica força benèfica.
En algun moment, els aspirants es tornen corruptes. No tots, però es pot afirmar que si acceptes entrar en un govern o un partit ho fas sabent que és probable que el teu ministre, o el director general, o altres càrrecs que tinguin accés a les reunions a porta tancada formin part d’alguna mena de mecanisme il·legal de distribució de recursos públics.
Fins i tot en aquesta fase d’assumpció de la teva connivència, estic convençut que a la nit, després d’acotxar els nens, no te’n vas a dormir pensant que ets un lladre, encara que sospitis que les bases del concurs públic que avui has redactat beneficiïn algun empresari amic del partit o alguna empresa que cal guanyar-se per raons estratègiques. Més aviat, el primer mecanisme psicològic és apel·lar al mal menor: si no hi fossis tu n’hi hauria un altre de pitjor; la corrupció és sistèmica i almenys tu fas coses bones; el govern anterior va marginar algunes empreses per raons també corruptes, i és just compensar-ho; l’objectiu que persegueixen aquestes accions incorrectes –l’avançament d’una agenda concreta o l’enfortiment del partit en un moment crític– és noble i necessari; la política és resistir; etcètera.
Després, l’enriquiment personal. No hi arriba tothom i cal tenir l’oportunitat. Passes anys relativitzant les accions dubtoses d’altres, veient que qui més qui menys es beneficia professionalment de la lleialtat discreta, contemplant com la gent treu el màxim partit de les escletxes legals que tu has provocat, sentint com tothom assumeix que ets corrupte sense matisos, i sacrificant hores, família i principis per defensar –o això creus– els mateixos ciutadans que et menyspreen i et voten. Tot plegat per un sou que no et permet estalviar massa, i una feina que només t’obre les portes del món privat si arribes a dalt de tot. Tenir uns diners a banda, o adornar el teu càrrec amb beneficis paral·lels, és un acte de justícia. O és que a part de ser mediocre, no parlar mai als mítings, arriscar-te a anar a la presó o a l’atur i rebre els retrets de la teva parella, has de vestir els teus fills amb roba barata i mentir en el padró per canviar d’escola?