Article del diari Avui, publicat el 4 de desembre del 2007.
Tant la disputa de Chávez amb el rei com la brometa que li va fer Zapatero a Buenafuente sobre els trens de Rodalies han amagat una de les afirmacions més potents que he sentit dir mai a un polític. La va fer Zapatero tant en el seu discurs d’assossegament a la cimera iberoamericana com a l’entrevista de La Sexta. La mateixa frase en tots dos casos, precedida de silenci i conclosa amb pausa dramàtica. Som davant d’un polític que diu exactament el que vol dir i exactament com ho vol dir. La frase en qüestió i en castellà: “Las formas dan el ser a las cosas”.
LA VA DIR MENTRE APEL·LAVA AL FAMÓS TARANNÀ i al respecte institucional. Però, d’on va treure Zapatero un frase tan ben construïda, tan explícitament metafísica? Dir que les formes donen l’ésser a les coses no és dir una cosa menor. M’estranyava que Zapatero, o fins i tot un dels seus assessors, hagués creat una frase d’aquesta magnitud, i com que em sonava, la vaig buscar. És de sant Tomàs d’Aquino (1221-1274), concretament del Llibre de les Sentències (en llatí: “Forma dat esse”, “La forma dóna l’ésser”).
L’EDAT MITJANA CONCEBIA EL CONCEPTE ‘FORMA’ d’una manera molt platònica, és a dir, la forma era l’essència de les coses, allò immutable, permanent. Les formes tenien una existència real fora de les coses del món sensible, que es degraden. Més o menys tothom ha estudiat a l’escola allò del món de les idees de Plató, una mena de món suprasensible on resideixen les coses en si, la bellesa en si, la bondat en si, etc. Aquestes idees platòniques, eidos en grec, també es poden traduir com a formes. Aquesta concepció implicava un munt de conseqüències, algunes de les quals eren causa de cert immobilisme, rigorisme i fonamentalisme en el pensament. Sant Tomàs va suposar un canvi. Va dur Aristòtil al cristianisme, i va fer algunes aportacions genials que han quedat per a la història. Volia superar aquesta identificació entre forma i essència, però en el context en el que estava, a París, farcit de neoplatònics, i després d’haver estat condemnat per les seves derives aristotèliques, no era pas fàcil de fer-ho. Però es va arriscar. Per superar la presó de les formes, dels seus plecs hipòcrites i cínics. Va proposar un nou esquema en què les formes eren només el vehicle per arribar a l’ésser, per mostrar-lo, per fer-lo present. Dir que les formes donen l’ésser és dir que les formes no són l’ésser. Són el que el fa possible, el fa real, el fa existent, però no en són l’essència mateixa. Sant Tomàs entenia que el contingut de veritat, el moll de l’os, no podia ser la forma només, havia de ser una altra cosa: l’ésser pròpiament dit.
QUAN ZAPATERO DIU “LAS FORMES DONEN l’ésser a les coses” ho diu per justificar la seva visió del món, que inclou “Tot es pot dir amb un somriure”, o fins i tot la seva particular manera d’expressar-se. En la majoria de discursos del president, tant en els escrits com els improvisats, s’eviten les expressions que parlin de com són les coses, és a dir, de l’ésser de les coses. Zapatero mai no diu “això és així”, acostuma a referir-se a la realitat amb un filtre. Diu: “Això és el que representa allò”. Per exemple, al debat de política general de l’any passat, va dir: “Esto es lo que representa el fenómeno de la inmigración”. O fa unes setmanes a Bellvitge va dir: “Sé lo que representa el AVE”. Ho fa constantment. Per a Zapatero l’important no és què són les coses, sinó què representen. L’important no és què és l’AVE, sinó el que representa l’AVE en el seu esquema. O sigui: les aparences. L’essencial és el que semblen les coses, molt més enllà del que són.
JO NO DIC QUE LES FORMES NO SIGUIN IMPORTANTS, i estic d’acord amb Zapatero que es pot discrepar de tot, sempre que es mantingui la correcció. Rere la bona educació hi ha el respecte a la dignitat de l’altre. Tot això està molt bé. I estaria encara millor si quan Zapatero diu que la forma dóna l’ésser a les coses, estigués dient, com sant Tomàs, que les formes són un vehicle per arribar al veritable contingut de l’ésser; que la millor forma és aquella que ens mostra de millor manera la naturalesa de les coses. Però Zapatero fa de la forma un instrument d’ocultació dels veritables propòsits. O dit d’una altra manera, per Zapatero, la forma és l’ésser mateix, l’únic rellevant de la seva política. Llàstima, doncs, que la seva fonamentació metafísica no sigui un xic més tomista, ja que ha trobat una frase brillant. La versió ZP de la sentència és una de les formulacions més precises del cinisme de la política contemporània, el que no entén d’ideologies i que és un càncer de la professió: és igual què diguis, mentre sembli amable. Les formes en democràcia haurien de ser el pas previ al contingut, però les formes del president són pura ocultació del contingut. I és curiós perquè la paraula veritat en grec és aletheia, que vol, justament, desocultació.