(publicat a La Vanguardia del dissabte 16 de febrer del 013, penjat amb retard)
Durant el pontificat Benet XVI ha publicat tres encícliques, el 2005, el 2007 i el 2009. Una encíclica papal és el document sense valor jurídic de més alt rang que pot emetre un Papa. Té una qualitat personal, i expressa unes opinions que estan relacionades amb la suposada infal·libilitat papal de manera feble, només aplicable quan hi ha la necessitat de posar en pràctica alguna idea molt disputada.
Aquest detall em sembla important perquè a les tres encícliques Benet XVI insisteix molt en la idea de la fal·libilitat de l’home. El Papa presenta la vida com un avançar cap allò desconegut, a les palpentes. Descriu l’amor (2005), l’esperança (2007), i la caritat o acció social (2009) com uns impulsos imperfectes i fal·libles, com unes pulsions d’anticipació de la justícia, o d’una projecció de plenitud mai assolida del tot. La fe, ens diu Benet XVI, és aquest gest moral, encara que el faci un ateu o un fanàtic.
Tot això lliga amb les altres referències públiques que ha fet, a Auschwitz, per exemple, sobre la qüestió del silenci de Déu. Un Papa afirmant que Déu és silenciós és el mirall de Machado, segons el qual qui parla sol espera parlar-li a Déu un dia. El mèrit principal de Joseph Ratzinger és aquest, em fa l’efecte: haver-ho encarat sense embuts. Ha volgut emprendre una tasca doble, aparentment contradictòria: purificar els principis de la fe cristiana i explicar-los a la llum de les objeccions de la història. Quan el llegeixo, sento que està reescrivint el catolicisme per intentar demostrar que les respostes als problemes contemporanis es troben en el missatge original i primitiu de Crist; ara il·luminat per les virtuts de la raó crítica. És una tasca de gegant, inèdita en un Papa.