(publicat a La Vanguardia del dissabte 11 de Maig del 2013, penjat amb retard)
L’ atur juvenil no és d’ara. Des dels vuitanta, s’han provat tota mena de reformes i vagues generals. Governs, patronals i sindicats han ballat la dansa del dret laboral durant 30 anys i la resposta ha estat: precarietat per als nous. Tots els defectes de l’Espanya setantavuitesta expressats en aquest bugui-bugui. El poder dels sindicats, la influència de les patronals i la discrecionalitat de la partitocràcia són trinxeres pactades durant la transició. Es va apostar pel silenci i el repartiment de parcel·les de poder. Calia compartir-les amb els exclosos de la dictadura que a finals dels setanta tenien prou força per causar inestabilitat.
Les reformes sempre han optat per protegir tant com fos possible el contracte indefinit, ben pagat, amb tots els drets possibles. És el contracte dels que ja treballaven, i és la principal conquesta social posttransició. Patronal, sindicats i governs protegint l’statu quo de treballadors i empresaris, especialment sectors públics o regulats. Copyright 1978. A canvi de protegir-lo, s’ha optat per la precarietat en els contractes per a joves i nous treballadors en general. Tots els assalariats que van entrar o tornar al mercat de treball a partir de la dècada dels noranta saben de què parlo. I ha anat a més, amb cada reforma.
Això vol dir que la gent que ara té entre 30 i 45 anys ha convidat a tres rondes la generació de la transició. El professor Carles Boix, més desapassionadament, en diu “transvasament de renda”. La primera ronda és la dels contractes: per protegir els costos laborals de la generació anterior, contractes precaris i cobrar menys. La segona ronda la vam pagar a la Seguretat Social: el dia a dia de les pensions i els primers prejubilats de l’era del totxo. Aquesta la continuarem pagant i amb il·lusió: ara que la generació del baby boom va impactant en les alegres files de la jubilació, més val que ens hi posem bé, companys. No l’hem pagat nosaltres sols, i és normal, però és possible que quan ens toqui cobrar, l’eutanàsia sigui una opció legal i raonable per a molta gent sense estalvis. Mentre ens conformàvem amb la precarietat, no va caldre reformar el sistema de pensions ni el de l’atur per quadrar comptes. I vam engendrar menys fills, per poder seguir el ritme. Va ser una gran època d’hipoteques barates.
A la tercera ronda vam convidar per la via dels serveis socials i el rescat dels bancs. Aquesta en realitat encara no l’hem pagat del tot, ens l’han apuntat als mercats de deute secundari. Una part la paguem amb l’atur, d’entrada. Quan els arquitectes de l’Espanya setantavuitesca ja faci anys que crien malves als panteons, els crescuts en democràcia continuarem pagant les pastilles per a la pressió de principis de segle, les residències d’avis (que han estalviat tants maldecaps als nostres pares), l’estabilitat bancària d’avui, i els aeroports buits, monuments al silenci. Assumint, esclar, que tot continuï igual.