(publicat a política de La Vanguardia del dissabte 15 de juny del 2013)
Ahir es va saber que el fiscal especial contra la corrupció i la criminalitat organitzada, Emilio Sánchez Ulled, acusa Convergència de participar d’un pacte criminal estable durant almenys 10 anys amb la constructora Ferrovial i Fèlix Millet. Després ens queixem que no hi ha bones notícies. Segons el fiscal, Ferrovial pagava al Palau, el Palau a CDC i CDC concedia obres públiques a Ferrovial, especialment la Línia 9 –a acabar després de la Sagrada Família– i, oh sí, la Ciutat de la Justícia de l’Hospitalet. L’important és fer país. Diu que com a mínim són 6 milions. D’euros.
Innocents o no, la corrupció és el gran obstacle de la política catalana, la baula dèbil. I s’estén per fora dels límits de la política en innumerables pràctiques professionals. Si hem de fer alguna cosa ha de caure. Potser no és pitjor que a d’altres llocs del món, però és poc consol. Igual que és poc consol dir que hi ha molta gent, també en el sector públic, que fa la seva feina bé i honestament. Que la política catalana i alguns sectors empresarials i de l’administració es regeixen per un sistema incompetent de relacions informals és fàcil de comprovar per cadascú.
Potser és l’absència d’un poder formal durant segles, solucions a no tenir BOE ni Banc Central, però el resultat és la solidificació d’una cultura del sotamà, un mercat de barata, favor per favor. No ens farem mal. Tothom en coneix casos a fi de bé. Aliances voluntarioses, solucions a atzucacs formalment insuperables, llibertat davant d’ingerències polítiques més altes. Ideològicament, l’autonomisme ha traduït aquesta cultura secular en una coartada. Per tal de construir un dic que freni l’onatge de l’Estat sense volar els ponts, cal ser discret, i discrecional. Encara hi ha gent que distingeix moralment el qui roba pel partit del qui roba per un mateix, com si una cosa i l’altra no fossin la mateixa. No és estrany que el pensament polític català excel·leixi en l’eufemisme.
La corrupció, a Madrid o a Hongria, com a Catalunya, no és només un mecanisme d’enriquiment, és també una forma d’articular les institucions. Estatus quo i corrupció sempre es justifiquen l’un a l’altra. Qui vol robar treu partit de les institucions existents, i les institucions sempre troben la manera de treure profit d’un bon lladre. D’aquí que la corrupció expressi les hegemonies culturals i polítiques. Per això sempre hi ha gent honesta pel mig. Com més ancorada en l’imaginari, com més versemblant el relat d’una institució, millor. El Palau és l’amagatall perfecte. Convergència i el PSC són ideals: la constitució de la selva i l’evidència empírica diuen que el merder és proporcional al poder i autoritat que té cada partit.
Ahir, doncs, va ser un gran dia. Ve una purga. Aquest subsistema informal és la goma que aguanta totes les màscares. I explica molts comportaments. Quan esclata part de la veritat, esclaten també els relats que la mentida aguantava. Admireu els límits dels vells discursos.