La Vanguardia dissabte 8 de febrer del 2014
Si no vols la independència, responsabilitza’t d’Espanya. Aquest és un dels afers més espinosos de l’etapa postautonòmica que vivim. Durant dècades ha estat perfectament compatible no voler la independència i no fer-se responsable del projecte espanyol. No coneixíem tan bé on eren els límits de cada partit, de cada discurs, de cada promesa. Hi havia tanta feina a punt per ser enllestida i tanta por que tot es trenqués que, en part, no hi havia altre remei que viure en els llimbs. Fins i tot si eres independentista podies sumar-te a l’esforç gradual. Tot sumava. I es deia, ei, ja ho acabaran de trobar els nostres néts. Com el deute.
En part també era un bon negoci. A Catalunya podies vendre’t com el dic de contenció de l’Espanya eterna, i a Espanya com el pacificador dels ànims localistes. CiU i PSC s’han disputat aquest nínxol de mercat. És la cara fosca del pujolisme i el maragallisme. ERC, ICV i el PP també hi han jugat: Tardà, Herrera i Piqué. I les respectives xarxes clientelars n’han rebut els beneficis. El menyspreu que alguns sectors polítics espanyols ens mostren també ve d’aquí: hi ha un moment que el reformisme és fariseu. Concretament, quan veus que no pots reformar i optes per passar per caixa. Poètica de regulacions, contractes i subvencions. També hi ha hagut avenços, esclar, però no són la raó del fracàs.
Tot això s’ha acabat, encara que vegis zombis. Ja no pots queixar-te amargament de la implacable voluntat uniformitzadora que protagonitzen alternativament PP i PSOE. Si no t’agrada tens ara l’oportunitat de sumar-te a l’esforç independentista, i afegir-hi el teu matís i la teva cautela. Si no, ja no pots fer veure que això d’Espanya no va amb tu, que les decisions que es prenen a les Corts espanyoles, ecs. Que les Illes Balears i el País Valencià, oh. Pots voler una Espanya diferent, esclar, o somiar amb un internacionalisme postnacional, o creure que la independència és massa costosa. Però si acceptes la sobirania espanyola és indispensable que acatis el pa que s’hi dóna.
Dir no a la independència és acceptar que el teu model econòmic, social, territorial o cultural pot ser derrotat si així ho volen els electors espanyols. I cal que siguis realista amb el que volen. Dir sí a la independència és acceptar que el teu model pot ser derrotat si els electors catalans no el volen. Assumir els fracassos del col·lectiu que vota és a la base dels sistemes democràtics. Assumir-ne els encerts no té cap mèrit.
Ara que l’autonomisme ha esgotat la seva eficàcia, que hi ha forces que empenyen al replegament d’Espanya i d’altres al desplegament de Catalunya, han emergit les conseqüències. No és una situació d’amb mi o contra mi: és la possibilitat de pensar lliurement quin cost estàs disposat a pagar per fer avançar les teves prioritats. L’únic exigible és no fer-se el suec. Tu manes. Si no vols Espanya, responsabilitza’t de la independència. Si no vols la independència, responsabilitza’t d’Espanya.