(article publicat a La Vanguardia del dissabte 14 de gener del 2012)
El passat 10 de gener el conseller Andreu Mas-Colell va publicar una carta a The New York Times en resposta a un reportatge aparegut en la portada del mateix diari el dia 31 de desembre. El reportatge signat per Suzanne Daley se centrava en la tesi que defensa el govern d’alts funcionaris que lidera Rajoy segons la qual el mal estat de les finances públiques espanyoles es deu al descontrol autonòmic, i es feia ressò de la solució recentralitzadora que el tàndem ministerial Montoro-de Guindos té en ment. Mas-Colell responia que, en realitat, la major part del dèficit correspon a l’administració central, que és, a més a més, la que ha tingut i manté el poder de jugar amb els impostos i la despesa. I davant la temptació recentralitzadora, afegia: “Al contrari, la situació demana d’un esforç conjunt dels governs central i regional per aconseguir la consolidació fiscal.”
Aquesta afirmació és coherent amb el vot favorable de CIU a les mesures econòmiques del PP de dimecres passat. L’estratègia del Govern català és doncs oferir una col·laboració que en termes estrictament aritmètics el govern espanyol amb majoria absoluta no necessita. El valor simbòlic d’aquest vot és molt difícil de quantificar. Que Mariano Rajoy hagi acceptat que l’Institut de Crèdit Oficial (ICO) pugui finançar el deute autonòmic i que el control pressupostari previ que vol imposar a les comunitats autònomes i els ajuntaments sigui menys intervencionista i lesiu amb l’autogovern del que es temia, indica que el gest simbòlic té un cert efecte. També indica que no s’està discutint la solució al problema estructural, s’està discutint la dosi d’oxigen financer que cal donar al malalt per mantenir-lo ni que sigui en coma. S’està discutint com s’ho farà el conseller Mas-Colell per pagar mes a mes els sous dels funcionaris.
A canvi d’això CIU ofereix l’única carta que té: el valor simbòlic dels seus vots a Madrid. És evident que amb aquest valor no n’hi ha prou per aconseguir el pacte fiscal ni per frenar la recentralització. La debilitat del Govern és immensa, no només perquè no té marge per fer les polítiques fiscals i d’inversió que li permetrien aprofitar les potencialitats de creixement del país, sinó perquè a banda de pidolar els diners a la majoria popular de Madrid, ha de pactar com gastar-los amb la minoria popular de Barcelona. I per saber quin model econòmic i cultural defensa el PP només cal mirar el País Valencià. Immediatament, convé una majoria diferent al Parlament, ni que sigui per tenir marge de maniobra.
A mig termini l’única fortalesa que té el Govern és la gent: els seus votants i tots els catalans sense lligams psicològics amb Espanya. El Govern tindrà poder negociador només si hi ha un pla creïble per a la secessió. ¿Com construir la majoria social i parlamentària sense que el Govern central tanqui l’aixeta del tot i el país es col·lapsi? El vot de dimecres no és la resposta encara.