Fins fa ben poc, fins i tot els més apocalíptics, els més acèrrims defensors del fracàs de la guerra d’Iraq, creien que això d’Al-Qaida era una mena de franquícia ideològica, una mena de cobertura sunnita a tots els que a Occident volen immolar-se i matar. Però ara ja se sap que Al-Qaida entrena fonamentalistes occidentals a Afganistan, que els dóna suport tecnològic i econòmic i que els converteix en eficaços propagadors de l’odi. La seva logística és la més avançada del planeta perquè ha après a prescindir d’exèrcits, de desfilades, d’armes grosses i virils, de banderes nacionals i de contingents de milers d’homes. Objectes quotidians, armes insospitades. Mentre nosaltres agafem vacances i passem en calçotets pels arcs magnètics dels aeroports, camí de platges i mariscades, els logistes d’Al-Qaida continuen explotant els nostres punts dèbils, amb més dificultats que mai, però també en el moment de més fortalesa organitzativa, segons informen mitjans d’arreu del món. Les darreres detencions al Regne Unit i la informació que amb comptagotes deixa anar l’administració Bush dibuixen un mapa de desconfiança creixent, que no sembla tenir aturador. I no en té, si no és renunciant de mica en mica a les nostres llibertats a favor d’un control massiu dels nostres comportaments. És una guerra que no podem guanyar perquè no té camp de batalla. És una guerra que anem perdent sempre que el terror enretira llibertat. De moment, encara la cosa va lenta i ens consola l’abundància, però el racionament de la confiança augura generacions de postguerra com escamarlans: dèbils per dins, cuirassats per fora.
Publicat al diari AVUI, pàgina 24. Dissabte, 4 d’agost del 2007