La setmana passada vaig parlar de la temptació que pot tenir Convergència en el procés que s’acaba d’inaugurar: inflar les paraules per perseguir els continguts de sempre. La intervenció de dijous del President, però, obliga tots els actors a ser tan transparents que Mas s’ha guanyat el crèdit per oferir els tempos i el full de ruta que cregui convenient, sense que ningú no el pugui acusar ni de mentir ni de desviar l’atenció. Tothom ha vist que el President no és ni un boig ni un cínic, que tracta catalans i espanyols com persones adultes i que prova de fer mitjana, de cara al públic, entre la pressió del carrer i les elits econòmiques i intel·lectuals. Ara mateix, hi ha més masistes que convergents a Catalunya. Alguns intents d’apriopiació electoralista indiquen que a Convergència hi ha qui hauria de prendre nota d’aquest fet.
Però no és l’únic que pot sentir-se temptat. Cadascú té els seus dimonis. La temptació del PSC és optar per la via vasca. Aliniar-se amb el PP i C’s per provar de liderar un front espanyolista que acabi havent de defensar l’status quo. De moment, les apel·lacions escolàstiques a formes complexes de federalisme elicoidal indiquen que s’ho estan pensant, però que estan molt acostumats a que la mateixa aigua de sempre mogui el molí, i no està clar que ara el cabdal doni per gran cosa.
La temptació del PSC va molt lligada a la del PP i C’s. Malgrat que existeixen molts arguments raonables per oposar-se a qualsevol forma d’estat propi, les darreres declaracions de Sànchez-Camacho van dirigides a atiar la por. Alguns sectors del PSC s’hi han apuntat. La forma precisa d’aquesta por és: ‘si s’assoleix la independència, ens faran fora’. S’entén que aquest plural es refereix als contraris a l’estat propi. A banda de ser una bajanada, assenyala que la via que han triat és la de la confrontació civil. Trobo que per gastar una retòrica tan altisonant sobre la cohesió social, a la mínima que el seu model d’estat s’ha començat a discutir, no han tingut cap escrúpol en tirar una mica de petroli per terra i començar a jugar amb els mistos.
L’altra temptació és la legalista. Negar absolutament la legitimitat democràtica que no passi per les regles del joc que eviten qualsevol canvi contra els seus interessos. Ahir ja ho vam començar a veure. Més que una temptació això és un error de càlcul: el nou consens a Catalunya ja no és el pacte fiscal, és la necessitat de decidir democràticament què fem. El nou consens és la conversa que el PP es nega a mantenir. Si el PSC finalment renuncia a un perfil propi diferenciat del PSOE, i s’alinea amb el PP, acabarà batallant per fer-se amb el discurs de la por. Potser se’n sortiran, però la societat catalana no els ho perdonarà mai, com no ha perdonat mai al PP els gestos demagògics per acontentar la resta d’Espanya. No cal que es facin independentistes, però si no accepten el consens al voltant de l’autodeterminació, difícilment tindran altra sortida que la por i finalment la marginalitat.