La Vanguardia 3 de Maig de 2014
Dijous, David Brooks al New York Times: “El vell ordre, que es coneixia com ‘el segle americà,’ formava part l’era moderna, una era que sembla estar-se col·lapsant després de 300 anys i escaig.”
La frase conté la por que corseca els americans: estem en decadència? Que Putin i Asad hagin explotat la incapacitat d’Obama per imposar-se en plena ressaca d’Iraq, que la Xina senyoregi la seva regió del món, que Iran mogui les peces de l’orient mitjà sense altre aturador que Israel, etcètera, tot plegat dibuixa un escenari de feblesa que alimenta la psicologia decadent de la dècada.
Jo no donaria el malalt per mort. Però, en canvi, escoltaria amb atenció l’advertència de col·lapse que Brooks ofereix als fills de l’era moderna. La tesi de fons és que el sistema d’estats moderns està en perill. La sobirania moderna, segons Brooks, va venir a corregir dos vicis: la tendència de les nacions grans a engolir les nacions petites i la tendència dels poderosos a imposar la seva cultura als més febles. El desconcert actual demostraria que els vicis sempre tornen.
El que Brooks no veu és que el sistema modern ha permès que dins de les fronteres de cada estat aquests dos vicis fossin l’ordre del dia. Per veure-ho, cal ser fora de la cultura dominant: a un castellà, un franc, un anglès els costa més veure els favoritismes culturals i econòmics de la seva raó d’estat que a un català, a un bretó o a un escocès. La incansable destrucció de les minories a Europa, dins de cada estat, és la història ignorada. “Passar xiulant davant del cementiri,” per citar Brooks. Quan se’ns diu que els governs continentals mai no donarien suport a la causa catalana perquè això excitaria altres minories, s’està reconeixent que el problema és real i que més val no donar-los esperances perquè tot depèn de la resignació.
El projecte de la UE venia a superar aquesta tensió perquè els totalitarismes nazi i comunista no van ser una desviació de la modernitat, sinó una de les més òbvies i barroeres encarnacions. Però les elits dels estats han segrestat la UE i l’han volgut convertir en l’enèsima gàbia de minories. I han blindat la indiferència dels seus provincians assegurant-los que ja són cosmopolites. Quan l’Estat amenaça amb l’expulsió de la UE, el negoci que ens proposa és el de sempre: un mercat a canvi de minoritzar la cultura i llibertat.
La crisi de la que parla Brooks ensenya que és aquesta actitud xantatgista la que afebleix Europa. Ara, britànics, francesos i espanyols necessiten de l’implicació total d’escocesos, bretons i catalans i etcètera per reviure el model. I tot té un preu. L’única sortida (i per tant el deure) dels europeus és insistir en què el nostre projecte mai no va ser el de la conservació de les jerarquies dels estats, sinó el de confiar en l’autonomia moral de la gent. Fa 300 anys, el desconcert europeu es va solucionar bombardejant Barcelona, metàfora de la modernitat. Avui passa per celebrar-ne la llibertat.