Andreu Marquès, e.p.d.

09 de juny de 2012 2

(article publicat a La Vanguardia del dissabte 9 de juny del 2012)

No tinc la més remota idea de com deu ser la vida quan has estat monjo durant 53 anys. Però sí sé que l’Andreu Marquès em va fer pensar que potser valia la pena provar-ho. Odio parlar de la mort perquè em fa sentir imbècil i perquè no he llegit mai res, per sublim que fos l’autor, que m’hagi servit ni per encarar-la ni per saber què fer amb la pèrdua d’algú que he estimat. Com que no em resigno al cinisme, però, i com que la imaginació no m’arriba per construir mons i sistemes propis, vaig estudiar filosofia. La casualitat em va dur a la Ramon Llull, i allí vaig conèixer els meus mestres. El fat ha volgut que dos d’ells morissin en un espai de només mig any. El Via al novembre, i el Marquès al juny.

Era un home bo i tenia una intel·ligència poderosa. Ara podria fer un llistat dels seus mèrits intel·lectuals, i vostès contemplarien una corrua d’adjectius bonics i sorollosos, i no hi hauria cap diferència entre aquest retrat i qualsevol altre personatge de ficció que hagi transitat les seves sinapsis. ¿Com deixar constància del lament per una mort i de l’alegria per una vida perquè el món, el meu món, vostès, en guardin ni que sigui una referència o una mica d’esperança? Tinc ganes d’agafar-los per les solapes i cridar: “Hi ha vides que han valgut la pena de ser viscudes! Jo n’he estat testimoni!” Però seria un intent ridícul: tothom és el seu centre. Sumin totes les coses bones i intel·ligents que sobre un home bo i intel·ligent es puguin pensar, afegeixin una mirada inevitable i blava, i un gest delicat i econòmic, i tindran un esbós no més imperfecte que qualsevol article que jo en pugui escriure. Hi ha vides que més val no provar d’atrapar-les en un text, corres el risc de limitar-les a les teves carències. Si els vaga, poden provar de buscar qualsevol dels seus textos i deixar-se il·luminar, tot i que molts no els trobaran perquè es va passar anys publicant sense signar.

“La presència del nihilisme a la nostra cultura,” així es titulava l’assignatura calaix de sastre que va impartir-me quan tenia 21 anys, després d’haver-me farcit el cervell de les teories contemporànies de la filosofia del llenguatge i l’hermenèutica el curs anterior. El New Age, el budisme, l’autoajuda, el psicologisme, l’economicisme, el racionalisme, el fonamentalisme, el terrorisme: amb una total tendresa descabdellava el fil de cadascuna de les ferides que s’oculten rere les estratègies de supervivència que els humans teixim endins per poder mirar-nos al mirall sense voler morir en l’acte. Ma mare acabava de morir i jo arribava a l’aula fet un mico ressacós i en sortia fet un home amb preguntes i ganes de respondre-les. Fa un any vaig voler visitar-lo, però ja estava malalt, i pràcticament, em deien, en silenci. Estimar-lo, visitar-lo, escriure-li fou un privilegi, però el silenci sempre va ser el seu gran misteri. Callo ara i en prenc el relleu per si en el futur arriba algú com ell que pugui provar de resoldre’l.

Etiquetes

Darrers articles

La confessió

(capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020) Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

Per què sempre estem parlant de llibertat

Escric aquest article com a resposta llarga a un seguit de gent amb qui en les últimes hores he intercanviat opinions per tuiter. Una de les més representatives, tot i que han estat desenes, podria ser la del Tatxo Benet, que ha dit:  «la discusió no és en aquests moments sobre llibertats. El que cal […]

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

  • Cerca