(publicat a elsingulardigital el març del 2013)
L’any 1972 l’ex-fiscal en cap de Catalunya, Martín Rodríguez Sol, tenia 16 anys. La pitjor època de la dictadura semblava que havia passat, i el Martín adolescent probablement tenia els ulls a la lluna i les estrelles. Hi ha molt poca informació disponible sobre la vida i miracles del fiscal. Però aquesta la sabem segur: li agrada la cançó italiana, en especial Nicola di Bari. Potser s’hi va aficionar més tard, quan un cascat Nicola di Bari, amb la veu ja no tan gruixuda, ja no tan Roger Mas, s’arrossegava pels platós de TVE i de cadenes estatals llatinoamericanes –el Xile de Pinochet, per exemple–, cantant versions espanyoles dels seus hits. Però el 1972, quan el jove Martín tot just tenia 16 anys, Itàlia el va presentar al festival d’Eurovisió, aviam si feien el doblet després de guanyar el de Sanremo amb la mateixa cançó: I giornu dell’arcobaleno, que descriu el moment que una adolescent perd la virginitat. “Eren els dies de l’arc de Sant Martí/ acabat l’hivern, tornava el cel net/ amb els ulls a la lluna i les estrelles/ vas sentir una mà que et tocava la pell.”
Imagino Rodríguez-Sol en els seus dies de l’arc de Sant Martí, mirant-ho per la televisió en blanc i negre, embadalit. M’ho imagino com una excepció impúdica, que els anys han convertit en sentimental. Cap altre tret del seu caràcter encaixa amb els dies de l’arc de Sant Martí. Aquell any, encara sota la direcció d’Adolfo Suárez, RTVE va enviar-hi Jaime Morey amb la cançó ‘Amanece’: la gente camina cerca de mi soledad sin parar, deia la primera estrofa. Entenc que el fiscal preferís Di Bari.
La cosa que no acabo d’esbrinar és on era ell aquell dia. Segons el BOE, el 21 de desembre del 1967, és a dir, cinc anys abans, Francisco Franco va signar un decret ‘por el cual se declara en situación de excedencia especial en la Carrera Fiscal a Don Martín Rodríguez Estevan”: son pare. La raó de l’excedència era ben senzilla, molt allunyada de la dimissió forçada del seu fill d’aquesta setmana, i formava part d’aquest suposat entramat jurídic que el franquisme anomenava Estat de Dret: Rodríguez Estevan havia estat nomenat conseller nacional del Movimiento i, consgüentment, procurador de les Corts franquistes, o sia, diputat del partit únic, sector falangista. El càrrec era incompatible amb el de fiscal.
Dono per descomptat que passar de ser Tinent Fiscal de l’Audiència de Lleida a procurador de les Corts en nom de la província de ponent devia ser un ascens. Però potser no van anar tots a viure a Madrid. La família de la mare, els Sol, també eren establishment lleidatà. Si hem de fer cas només de les entrevistes que ha donat l’ex-fiscal, l’únic que podríem dir de la família Sol és que hi ha algun membre que va ser Degà del col•legi d’advocats (per tant, més liberal que estatalista). Pel que fa a la resta, mutis.
Gràcies a gent que coneix Lleida millor que jo, aconsegueixo relacionar aquest cognom Sol amb Romà Sol i Mestre, que és el besavi de Rodríguez Sol. Advocat, de la Lliga Regionalista, efectivament Degà, i sobretot, alcalde de Lleida (1901), membre del consell permanent de la Mancomunitat de Catalunya (1919-23) i president accidental de la Mancomunitat quan Prat de la Riba va morir. Al 1917, diu l’Enciclopèdia Catalana, presidí l’assemblea de parlamentaris que formulà i aprovà el primer Estatut d’Autonomia. Va ser conseller de cultura: se’l recorda. Va ser detingut i processat per Primo de Rivera, i acabà essent diputat al Parlament de Catalunya de 1932. A més, va engendrar una nissaga d’historiadors locals catalanistes, en especial l’oncle de Martín, Romà Sol, creu de Sant Jordi. Reconec que em sorprèn que la família casés la pubilla amb el fill d’un fiscal franquista. Aposto per l’amor.
El gruix historiogràfic matern de tendència catalanista explicaria una certa flaca de l’ex-fiscal en cap vers Catalunya, i explicaria també perquè els diaris espanyols el situen proper a Unió, i no diuen res concret de la seva família de picapedrers. Hi ha històries que si s’expliquen desmunten tot l’imaginari. Però aquest país és tan bèstia que ningú no es pot desfer de la ferida, encara que se l’embeni amb una toga. És la branca familiar empeltada de silenci, entestada a trencar-lo.
L’altra branca és la que tenia veu: el besavi Rodríguez fou jutge, i l’avi també. El pare, com hem vist, fiscal (¿el van destinar a Mallorca, i per això és allí on va néixer el nostre ex-fiscal?), i té cosins i oncles fiscals i jutges. Tutti quanti. Una família al servei de l’Estat, la llei i Déu, mani qui mani. L’altra branca. La que li va permetre prosperar. Densitat civil, se’n deu dir d’això.
En qualsevol cas, i sempre que no es tracti d’un homònim, quatre anys més tard, el 1971, el pare Rodríguez va ser nomenat Gobernador Civil de Logroño. He trobat alguns documents sindicals que parlen sense massa detalls de l’actitud intransigent del governador, –que ja és dir, a l’època–, però va estar-se al càrrec només 2 anys. Al 1973 l’ABC informava del seu relleu, amb una falta d’ortografia al segon cognom: “Esteban”. (No puc evitar preguntar-me si orginalment el cognom era ‘Esteve’, després ‘Estevan’ i finalment, via ABC, ‘Esteban’: impossible de saber.) Així que el 1972, Rodríguez Sol potser era a Logroño, veient Nicola di Bari per la televisió a la llar del gobernador. “Estesa sobre l’herba com qui somia/ vas jaure-hi nena, te n’alçares dona.”
El nen va estudiar dret, ves què havia de fer. Que no va córrer davant dels grisos ni es va ficar en política es desprèn de la velocitat en llicenciar-se. Era l’any 78 i tenia 22 anys. Voldria tele-transportar-me als dinars de Nadal dels Rodríguez Sol i les visites a ca’ls sogres. Història catalana compartint tall i torró amb la llei i els poders espanyols. Segur que parlaven de futbol.
De seguida va presentar-se a les oposicions a jutge i fiscal. Era l’inici moral dels 80, i va decidir-se per la carrera fiscal després de fer l’examen, per una barreja de sentimentalisme patern –anys després es recordaria de nen, acompanyant el pare al despatx els dissabtes al matí–, i també un cert pragmatisme català, poc heroic: els jutges eren primer destinats a picar pedra a pobles remots, en canvi els fiscals anaven a capitals de província. Aquest sentimentalisme blanc –molt de cançó italiana–, i el pragmatisme sense mala llet em sembla que són dues característiques que Rodríguez Sol mantindrà tota la vida. L’esbós es completa amb l’actitud obedient, disciplinada, d’aquella gent que sap quin és el seu deure. Ho traspuen totes les seves decisions. Martín no va ser mai un rebel, tampoc ara. Res que indiqui que es podia sentir “important/ perquè als 16 anys has tingut un amant,” que deia Di Bari. Hi ha gent que és casta dirigent per pura banalitat genètica, encara que després portin amb ells una dosi de magnanimitat i d’instint de justícia només a l’abast de qui ha estat criat amb expectatives de patrici.
Donostia, Lleida i Barcelona. Són tres ciutats que estima: hi viuria feliç. Donostia va ser el primer destí; Lleida, el destí pairal; Barcelona, el destí més alt. L’alquímia és realment delicada. És un fiscal alhora central i perifèric. D’una banda, l’origen i els destins el situen lluny del centre. De l’altra, el fan protagonista, intermediari, de la tensió entre centre i perifèria. Pensem en la fiscalia de Donostia en els anys del plom etarra. Els fiscals, ni que sigui per la mena de coses que veuen i han de fer, deuen haver de buscar la seva pròpia innocència en una voluntat transcendent, fora del dia a dia; però alhora són testimonis permanents dels límits concretíssims en què s’emmarca el mal.
D’una banda, les idees de Martín Rodríguez Sol sobre la nació, l’Estat i la religió l’alineen amb els fills, néts i bes-néts d’altres alts funcionaris de l’Estat, l’autèntica roca al cor d’Espanya. De l’altra, és un home elogiat per tòtems progressistes com el Jutge Vidal o l’ex-fiscal Villarejo, que li reconeixen coherència i cintura, alhora. És notable, en part també perquè Rodríguez Sol és un catòlic que no s’amaga. Quedi bé o malament. I té la virtut de parlar de coses controvertides de manera controvertida sense que ningú no li discuteixi la delicadesa. “Home d’idees i diàleg” ha dit el Conseller de Justícia Germà Gordó.
D’una banda, mirant declaracions antigues –una llarga entrevista a la revista del col•legi d’advocats de Lleida, especialment, (es pot trobar pagant a vlex.com)– i escoltant què en diuen els seus enemics, es veu que és un home que s’ha preocupat de tenir veu en tres temes: la violència contra les dones, el dret penal de menors, i la racionalització dels farragosos processos judicials. En tots tres casos, mostra una actitud flexible, disposat a trobar solucions un pèl informals. Crec que entén la llei com un punt de força des del que pot buscar acomodacions particulars. Això vol dir preocupar-se de perseguir els homes maltractadors encara que les dones els perdonin, però també adoptar una mirada humil davant del costat fosc, irracional i tràgic de l’amor conjugal. Igual amb els menors, o amb els judicis ràpids: té una visió pal·liativa i benefactora de la justícia. I sap canviar d’opinió i reconèixer-ho, com amb els jurats polpulars: primer en contra, després a favor. Algunes –no gaires– de les seves formulacions, si no fos perquè tiren cap al cursi transcendent i moralista, podrien ser perfectament progressistes. És coherent amb el fet que Rodríguez Sol és un admirador d’Alan Dershowits, un famosíssim advocat jueu d’esquerres dels EUA, professor de Harvard, novel•lista, assagista i ex-advocat de Mike Tyson i O. J. Simpson. Un heterdox carismàtic que aquí seria vilipendiat. En tot això, o és perifèria o fa propaganda centrista. O és la ferida.
Però de l’altra banda, va ser president de l’Asociación de Fiscales des de l’any 2000 al 2004. És a dir: va ser president del col•lectiu de fiscals més conservador els anys de la majoria absoluta d’Aznar. Aquí n’hi ha per sucar-hi pa. És un quadrienni de corrupció immune, bombolla immobiliària i autoritarisme immiscible. No oblidem que és l’època del cas Egunkaria i les tortures a Martxelo Otamendi, entre d’altres. No és que ell en tingués responsabilitat directa, però era present en les converses on es tallava el bacallà. Vull dir que per molt dialogant, raonable i caritatiu que siguis, ser fiscal a Espanya, i ser a més president dels fiscals conservadors, implica empassar-se uns quants gripaus vius. Llurs ràpids batecs de temporitzador se t’enganxen al pericardi per sempre.
Hi ha un parell de coses de l’Asociación de Fiscales que em criden l’atenció. La primera és general. Segons la llei espanyola, les associacions de fiscals, “podrán tener como fines lícitos la defensa de los intereses profesionales de sus miembros en todos los aspectos,” (com m’agrada la retòrica del ‘todos los aspectos’). Em crida l’atenció perquè el debat sobre què és la justícia, des de la República de Plató al segle V a.C. fins a John Rawls al segle XX, ha mantingut de manera constant que és impossible ser just si els magistrats –en sentit ampli– barregen els seus interessos particulars i professionals amb els col•lectius. Aquesta referència explícita a la veritable funció d’aquestes muchachadas de fiscals ensenya un cop més que la política espanyola post-transició és sobretot un entramat de guerres intestines. Tothom –sindicats, partits, cacics, alts funcionaris, Lola Flores i fills– té un trinxera autoritzada per l’Estat; i sota la retòrica de la democràcia i la rocositat d’alguns populismes, avança llefiscosament la lava de l’odi i l’interès particular. De fet, l’odi i l’interès particular semblen ser les dues úniques emocions amb possibilitats d’èxit en el brodat atapeïdíssim del poder públic del Regne d’Espanya.
L’altra cosa que em crida l’atenció és que a la web de l’asociació hi ha publicitat. En portada, ara mateix, hi ha una foto del castell d’Almansa, que ja és casualitat. És un fulletó que anuncia una trobada de fiscals de l’associació a la localitat avui albacentenca –mal d’Alamansa a tots alcança–, per discutir de les seves coses de defensors de la justícia i la llei. A la foto hi apareix el logo de Banesto en blau sobre fons blanc, i a sota hi posa: ‘Club Justicia’. A mi també m’ha fet riure. Es veu que el banc, controlat pels Botín del Santander, (la filla, Ana, avui al Regne Unit, en va ser la mestressa), té un servei especial sota aquesta etiqueta sardònica. El servei és clar:
¡Mucho más que condiciones especiales en productos y servicios financieros! Un Club lleno de ventajas del que podrá formar parte cualquier profesional de la Justicia, ya sea juez, fiscal, secretario judicial, funcionario, abogado, procurador, graduado social, notario, registrador… y trabaje por cuenta propia o ajena. Banesto le ofrece la mejor oferta financiera para cubrir sus necesidades, tanto profesionales como particulares.
Cal reconèixer-li a l’engominat de màrqueting de torn que el frasseig és d’una ambigüitat que ni Don Vito. Mucho más que condicions especials. Fiscals d’excursió patrocinada per bancs. Fot-li. També hi ha un banner de l’asseguradora Urquía&Bas. No m’ho he mirat amb calma, però cal reconèixer que no té pèrdua que sigui de Lleida.
Però no ens engoril·lem. Podria ser perfectament que Rodríguez Sol fos vist per Aznar i companyia com una mena de Piqué del món dels fiscals. Una via d’aigua en la Catalunya conservadora, lleial a l’Estat, moderada i amable, respectada i respectable, per començar, en aquell 2000, l’OPA al món de CiU i la bavarització de la dreta catalana. En part, això o alguna cosa similar explicaria també el seu nomenament com a fiscal en cap a Catalunya (noti’s que és ‘a Catalunya’ i no ‘de Catalunya’; és allò del tenir cura de todos los aspectos), amb l’arribada de Torres-Dulce i el PP. Era el primer fiscal conservador que hi havia a Catalunya després dels inefables José María Mena, Carlos Jiménez Villarejo y després Teresa Compte. Progressistes, ehem.
La resta és història: el fiscal va processar El Mundo en plena campanya electoral per les difamacions al president Mas (una mesura lògica tant per protegir les eleccions com per protegir la seva coherència flexible; i potser fins i tot per protegir la memòria del seu avi matern.) Es veu que ho va fer sense avisar el fiscal general de l’Estat, Torres-Dulce, i aquest no només el va trucar per demanar-li jeràrquicament si s’havia begut l’enteniment, sinó que es va encarregar d’explicar-ho a la premsa sota la premissa ‘tampoc és que hi hagi pressa’. Todos los aspectos.
Després les famoses declaracions sobre consultar el poble català, que són moderades en el context de l’estratègia mecànica dels poders de l’Estat, però que en cap cas defensen res en particular. Entenc perfectament que els bons juristes, sigui quin sigui el peu que calcin, se sentin incòmodes amb el discurs oficial legalista que promouen els càrrecs públics d’Espanya i alguns professors universitaris d’aquests que no fan recerca perquè estan massa ocupats en fer-se publicitat. Això que se’n diu positivisme jurídic, que és el cor del discurs d’Albert Rivera, per entendre’ns. És una ideologia política, no pas jurídica, del tot desprestigiada a Occident des dels judicis de Nüremberg. L’alternativa clàssica, el dret natural, tampoc no mana. És el buit sobre el que ballem la dansa dels drets i els deures. Per això, tots els teòrics decents del tema precisament es preocupen de debatre’n els límits, d’aquest legalisme, no pas les virtuts. Per això crec que les declaracions de Rodríguez Sol s’entenen més des de la vergonya torera que des de la posició ideològica. Potser és el símptoma d’un trencament psicològic que deuen estar patint molts prohoms del país.
Això donaria per un altre article, però l’estampa bé val dues frases: Torres-Dulce és el fill d’un jutge del Tribunal de Orden Público, l’òrgan de repressió del franquisme. Hi ha moltes maneres d’explicar la carència de democràcia i divisió de poders a Espanya, però una de les més boniques és recordar que el TOP es va convertir en l’Audiència Nacional sense cap minut de silenci i, excepcionalment, per decret. Una altra anomalia de la democràcia setanta-vuitesca. El mateix dia que es dissolia el primer, es constituïa el segon. Per no canviar, no van tocar ni els cartells de les sales de jutjar. Jutges i funcionaris –que recordem, eren al TOP per decisió pròpia i explícita– van mantenir els llocs de feina, inclòs Torres-Dulce pare. Que el seu fill acabi destituint delirantment el fill d’un ex-procurador de les Corts franquistes per uns comentaris de sucre sobre Catalunya indica fins a quin extrem Espanya és un destí tràgic per tothom que li vol ser lleial amb un lliri a la mà o amb voluntat de síntesi. Com que n’ha parlat tothom no m’hi entretindré. Diria que ja es veu que la destitució és, alhora, un escàndol monumental i una cosa totalment lògica. El proper fiscal en cap a Catalunya serà, sens dubte, algú que pugui furgar sense manies en la mateixa ferida que Rodríguez Sol encarna.
Ara cal dir que tota víctima del despotisme, sobretot si és una víctima raonable, mereix tot el meu respecte i recolzament. Ja ets dels nostres. Em queda només dir que totes les banalitats s’acaben pagant en temps d’excepció com aquest, fins i tot la de triar la carrera fiscal per poder viure en una capital de província, i no en un poble de mala mort. El pare, la mare. Però seria cruel ara no tenir una mirada humil davant del costat fosc, irracional i tràgic de l’amor estatal. Rodríguez Sol va triar, de jove, i quan el país s’ha tensat, se li ha esquinçat la toga, i se li ha vist la sang resseca i noves supuracions, mai cicatritzades del tot. Potser el català-espanyol de síntesi que podria haver estat Rodríguez Sol ja no és possible. És la fi dels moderats, fins a nova ordre.
El festival d’Eurovisió de 1972 el va guanyar la grega Vicky Leandros en representació de Luxemburg, cantant, en francès, Après toi:
“Tu te’n vas
l’amor té per tu
el somriure d’un altre.
Ho voldria, però no puc estar enfadat amb tu.
D’ara endavant
m’oblidaràs.
No és culpa teva,
ho has de saber.”