Hi ha dues postures compactes: el multiculturalisme ingenu i la protoxenofòbia casolana. El multiculturalisme ingenu parteix d’un universalisme intuïtiu sense gaires fonaments, que sembla nascut de la mandra del pensament: de la incapacitat dels seus defensors de destriar el gra de la palla, de saber quines coses són pròpies i a l’hora defensables per a tothom i quines són, simplement, pròpies. Aquesta mandra els porta a un tipus molt estès de relativisme que només funciona perquè vivim en un país abundant, on la frivolitat, per ara, no surt massa cara, i l’impuls de l’economia la fa semblar útil i bona. Els agents de l’universalisme ingenu, els seus teòrics i buròcrates, basen la seva acció en assenyalar les coses positives de les cultures diferents de la nostra i acaben concloent que, per tant, la diferència de cultura és sempre positiva. Tot plegat és una mena de diarrea mental que oculta la veritable opinió d’aquests avantguardistes del no-res: si són capaços de fer veure a la població ignorant allò de bo que té l’estranger, s’evitarà el conflicte i viurem en harmonia. És una ideologia amb pretensions psicotròpiques, que vol canviar la mirada de la gent. En diuen “conscienciar-la”, és a dir, intervenir en la consciència. Això, que és el totalitarisme en nom de la tolerància, és impossible de fer durar. Aguanta un temps breu i després cadascú fa la seva. Pel camí, però, genera una gran confusió.
Contra això hi ha la protoxenofòbia casolana. En dic així perquè no crec que sigui un veritable odi al foraster, però crec que en posa les bases. El seu origen és múltiple, hi ha un rerefons de desconcert i de conservadurisme, similar al dels estudiants que diuen que els que cursen primer són sempre pitjors que no eren ells. És la incapacitat de veure’s des de fora, i per tant de tenir elements de comparació fiables. És un tema cèlebre en la història de tota civilització. Hi ha també un no sé què instintiu de protegir el mode de vida assumit i interioritzat en tota l’etapa de formació, normalment acrítica, sense massa fonaments, i que, un cop posada en qüestió per modes de vida diversos, es veu incapaç de reaccionar i defensar-se racional i vitalment, de modificar allò obsolet de la pròpia vida i de defensar els perquès de les coses de cada dia. En dic casolana perquè neix de la comoditat de la llar segura. Els objectes coneguts, les paraules apreses, les distàncies memoritzades, les reaccions previsibles. Entres al lavabo al matí i no cal que miris on és el pestell, allargues la mà cada dia a la mateixa alçada i el trobes i el passes, i és un gest que ni recordes ni sabries descriure del tot com el fas. El desconcert dels protoxenòfobs casolans s’assembla al de l’adolescent que creix de cop i que, quan vol passar el pestell, els nusos de la mà colpegen contra la porta del lavabo, sense encertar-lo. El protoxenòfob té una bona relació amb el pakistanès de sota casa, i li encantaria viatjar al Marroc o similars, però quan diu “el problema de la immigració” no vol dir que la immigració impliqui problemes, vol dir que el problema és la immigració.
Molt poca gent és enterament una cosa o l’altra. Els buròcrates del multiculturalisme ingenu quan és de nit i duen unes copes, també admeten els seus recels. I els protoxenòfobs més radicals que es passen el dia parlant de drets i deures, drets i deures, la majoria de vegades no li han fet contracte a la minyona equatoriana, amb la que parlen en castellà.
Si has arribat fins aquest paràgraf de l’article, potser penses que ara jo donaré una solució, i no. Però si que crec que seria bo de ser una mica realistes, i deixar-se de debats entre mà dura i tolerància, ja que cap de les dues coses és prou potent per canviar la realitat que ja és aquí. Cal assumir que anem cap una societat plural. Quan dic plural no vull dir pluralista. Plural, amb gent diversa, sí, però moltes vegades completament aïllada dels altres, vivint petites realitats comunitàries. Això no és cap novetat a Catalunya: conec molta gent de Barcelona que mai no ha parlat amb ningú que no fos de Barcelona, del seu barri, de la seva escola, de la seva feina. I en cadascun d’aquests entorns, només amb la gent que s’assembla a ells en gustos, preferències o educació. Es nota menys, perquè hi ha uns substrat comú i unes lleis comunes, però és així: la majoria de la gent viu en gethos invisibles.
La societat plural que som i que serem encara més ho farà evident, i generarà contaminacions en totes direccions. Sempre hi haurà individus purs de totes bandes. Els autòctons, això sí, amb la geografia, l’orografia, la toponímia, la gramàtica i la gastronomia donant-los la raó. Amb el temps, amb molt de temps, tot plegat es barrejarà a través del sexe, la cultura, l’escola, la confrontació i l’instint de supervivència.
Anem també cap a una societat amb menys estat del benestar, no tant perquè no ens el poguem pagar, que potser també, sinó perquè arribarà un moment en què molta gent no estarà disposada a pagar un terç del seu sou per a què la seva veïna sij tingui el metge gratuït. Passa a gairebé totes les societat heterogènies. Ens tornarem més liberals, més individualistes, més crítics, més gelosos y armats en la nostra postura, que la tindrem més ben pensada, més ben argumentada, més preparada per a la confrontació; i això ens farà créixer. No serà fàcil, ni exempt de conflictes entre comunitats, però m’atreviria a dir que és inevitable.
El problema principal el tindrem amb l’adaptació de les lleis. La setmana passada l’Agustí Bordas parlava de les “adaptacions raonables” del Quebec i jo mateix he traduït al català un article que va publicar La Vanguardia sobre el tema (www.jordigraupera.cat). És un tema major que pot atiar el debat entre multiculturalistes ingenus i protoxenòfobs casolans. No ens hauríem de deixar arrossegar pel seu debat. Aquí ens hi juguem massa coses, en primer lloc la idea de democràcia que ni està enllestida al nostre país ni és tan fàcil de transmetre amb el simple atorgament del dret a vot. Per opinar sobre el canvi de les lleis és imprescindible conèixer-les i conèixer la raó de la seva existència. Aquest requisit no el compleix molta gent d’aquí, és cert, però val a dir que molts són abstencionistes i, per altra banda, que la tradició, el costum, són un mirall d’aquestes lleis que tots duem a sobre. Si sabem que un bolet és verinós és perquè algú s’hi ha enverinat. Conèixer les costums, però, no vol dir seguir-les. Jo mateix les adultero constantment, malgrat que soc capaç de reconèixer-ne el valor.
A més, hi ha Espanya, que com el Canadà, té encara l’última paraula i pot aprofitar la benentesa per diluir els catalans en el magma de diversitats, identificant l’espanyolitat amb la universalitat i continuar tractant la resta com folklore incòmode. L’estratègia és caduca per les raons que ja he dit, però pot durar prou per aniquilar-nos. Tenir dos flancs ens fa dèbils, però segurament la nostra experiència en aquesta mena d’humiliacions ens fa més astuts i capaços de gestionar les situacions complexes d’ara.
En fi, penso que és cert que la catalanitat està en crisi. I crec que afortunadament: estic convençut que molts catalans que ho foren perquè no hi havia més remei, van viure frustrats tota la vida, incapaços d’imaginar un futur millor per a ells. Eren temps en què la catalanitat gaudia d’una boníssima salut. Avui podem ser bastant el que ens doni la gana, i tenim múltiples models per escollir i, sobretot, descartar. Ara: això no vol dir renunciar al nostre dret a ser i a viure en pau la nostra identitat. Una identitat no és casual, és la manera més adequada de fondre’s amb un passatge, una història, un clima, una demografia, etc. I el valor central d’una identitat sempre és la convivència: la consolidació d’una manera de ser és, sobretot, la consolidació d’una manera de suportar-se i avançar. Amb això no es negocia. Avui em sembla tan irrenunciable com estúpid pensar a petrificar-ho.