(publicat a política de La Vanguardia del dissabte 29 de juny del 2013)
Durant els anys 80 i 90 els polítics catalans van aficionar-se a citar el poema ‘Ara mateix’ de Martí i Pol. En citaven només l’últim vers i mig: “i vía fora!,/ que tot està per fer i tot és possible.” El van fer tan cèlebre que en una conversa amb un Conseller de finals de pujolisme, després de citar-lo en un discurs, em va reconèixer que no havia llegit el poema sencer. En repetia el mantra d’haver-lo sentit tantes vegades. La cosa va arribar extrems tan ridículs que cap a principis de segle fer un article criticant que tot quisqui cités aquest poema s’havia convertit en un tòpic tan tòpic com el vers i mig en qüestió. I va caure en desús. El 2003, sis mesos abans de morir, Martí i Pol em va dir: ‘En aquest país han passat de voler que guanyés el Nobel a dir que la meva poesia no val res.”
Ara que ningú no el cita val la pena tornar a llegir els 23 versos i mig que tanta gent no va sentir mai de la boca d’un polític. Precisem que l’”Ara mateix” del títol és el 1981. Pujol era president de feia un any i Núñez en feia tres. Comença: “Ara mateix enfilo aquesta agulla/ amb el fil d’un propòsit que no dic/ i em poso a apedaçar”. Primera idea: per avançar, cal callar els propòsits.
Continua: “Cap dels prodigis/ que anunciaven taumaturgs insignes/ no s’ha complert, i els anys passen de pressa”. Segona idea: aquells que anunciaven miracles pel país han resultat ser uns farsants. Seguim: “De res a poc, i sempre amb vent de cara,/ quin llarg camí d’angoixa i de silencis/ I som on som; més val saber-ho i dir-ho/ i assentar els peus en terra i proclamar-nos/ hereus d’un temps de dubtes i renúncies/ en què els sorolls ofeguen les paraules/ i amb molts miralls mig estrafem la vida”. Tercera idea: no avancem, som un poble covard, un simulacre de vida, i callem a la primera. Més: “De res no ens val l’enyor o la complanta,/ ni el toc de displicent malenconia/ que ens posem per jersei o per corbata/ quan sortim al carrer”. Quarta idea: la moda és queixar-se inútilment.
I encara: “Tenim a penes/ el que tenim i prou: l’espai d’història/concreta que ens pertoca, i un minúscul/ territori per viure-la.” Cinquena idea: no som responsables de les misèries que ens passen: és la història, i la feblesa. Sis: “ Posem-nos/ dempeus altra vegada i que se senti/ la veu de tots solemnement i clara./ Cridem qui som i que tothom ho escolti.” O sigui: fem grans declaracions, si pot ser deixant-nos-hi la veu, que així se’ns cura l’angoixa. I últim: “I en acabat, que cadascú es vesteixi/ com bonament li plagui, i via fora!,/ que tot està per fer i tot és possible”. O sigui: un cop ben descansats de tant cridar i tant veure que som uns desgraciats i uns inútils, consolem-nos: tot és possible. Aquestes set idees són el resum del catalanisme que ha de morir definitivament, destil·lat en l’orgull dels polítics quan deien: “tot està per fer.” Encara és la crítica més certa a govern i oposició. Llàstima que no hi hagi Nobels pòstums.