Ara mateix, encara.

05 d'agost de 2013 0

(publicat a política de La Vanguardia del dissabte 29 de juny del 2013)

Durant els anys 80 i 90 els polítics catalans van aficionar-se a citar el poema ‘Ara mateix’ de Martí i Pol. En citaven només l’últim vers i mig: “i vía fora!,/ que tot està per fer i tot és possible.” El van fer tan cèlebre que en una conversa amb un Conseller de finals de pujolisme, després de citar-lo en un discurs, em va reconèixer que no havia llegit el poema sencer. En repetia el mantra d’haver-lo sentit tantes vegades. La cosa va arribar extrems tan ridículs que cap a principis de segle fer un article criticant que tot quisqui cités aquest poema s’havia convertit en un tòpic tan tòpic com el vers i mig en qüestió. I va caure en desús. El 2003, sis mesos abans de morir, Martí i Pol em va dir: ‘En aquest país han passat de voler que guanyés el Nobel a dir que la meva poesia no val res.”

Ara que ningú no el cita val la pena tornar a llegir els 23 versos i mig que tanta gent no va sentir mai de la boca d’un polític. Precisem que l’”Ara mateix” del títol és el 1981. Pujol era president de feia un any i Núñez en feia tres. Comença: “Ara mateix enfilo aquesta agulla/ amb el fil d’un propòsit que no dic/ i em poso a apedaçar”. Primera idea: per avançar, cal callar els propòsits.

Continua: “Cap dels prodigis/ que anunciaven taumaturgs insignes/ no s’ha complert, i els anys passen de pressa”. Segona idea: aquells que anunciaven miracles pel país han resultat ser uns farsants. Seguim: “De res a poc, i sempre amb vent de cara,/ quin llarg camí d’angoixa i de silencis/ I som on som; més val saber-ho i dir-ho/ i assentar els peus en terra i proclamar-nos/ hereus d’un temps de dubtes i renúncies/ en què els sorolls ofeguen les paraules/ i amb molts miralls mig estrafem la vida”. Tercera idea: no avancem, som un poble covard, un simulacre de vida, i callem a la primera. Més: “De res no ens val l’enyor o la complanta,/ ni el toc de displicent malenconia/ que ens posem per jersei o per corbata/ quan sortim al carrer”. Quarta idea: la moda és queixar-se inútilment.

I encara: “Tenim a penes/ el que tenim i prou: l’espai d’història/concreta que ens pertoca, i un minúscul/ territori per viure-la.” Cinquena idea: no som responsables de les misèries que ens passen: és la història, i la feblesa. Sis: “ Posem-nos/ dempeus altra vegada i que se senti/ la veu de tots solemnement i clara./ Cridem qui som i que tothom ho escolti.” O sigui: fem grans declaracions, si pot ser deixant-nos-hi la veu, que així se’ns cura l’angoixa. I últim: “I en acabat, que cadascú es vesteixi/ com bonament li plagui, i via fora!,/ que tot està per fer i tot és possible”. O sigui: un cop ben descansats de tant cridar i tant veure que som uns desgraciats i uns inútils, consolem-nos: tot és possible. Aquestes set idees són el resum del catalanisme que ha de morir definitivament, destil·lat en l’orgull dels polítics quan deien: “tot està per fer.” Encara és la crítica més certa a govern i oposició. Llàstima que no hi hagi Nobels pòstums.

Etiquetes

Darrers articles

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

Per què sempre estem parlant de llibertat

Escric aquest article com a resposta llarga a un seguit de gent amb qui en les últimes hores he intercanviat opinions per tuiter. Una de les més representatives, tot i que han estat desenes, podria ser la del Tatxo Benet, que ha dit:  «la discusió no és en aquests moments sobre llibertats. El que cal […]

  • Cerca